El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta (gos [gós]), explosiva després d’oclusiva o nasal (capguardar [kápɣwərdá], llangardaix (ləŋgərðás]) o implosiva davant consonant sonora (suggerir [sugzərí]); el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques (pregar [prəɣá], migrat [miɣrát], algú [əlɣú], esgrunar [əzɣruná]. Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva (regle [rəgglə]), o s’assimila, davant nasal (digne [díŋnə]), entre altres possibles modalitats. En posició final, el grafema g alterna amb c (llarg marc), tot i que la seva realització sorda o sonora s’adapta a les lleis de neutralització consonàntica del català en aquesta posició. Des del punt de vista articulatori, és un fonema consonàntic, linguovelar, sonor, amb una variant oclusiva i una altra de fricativa. Cal esmentar, per a Mallorca, el fenomen, més aviat urbà, pel qual es realitza palatalitzat en contacte amb vocal no velar. Des del punt de vista acústic, és no vocàlic, consonàntic, greu, dens, fluix, sonor, amb una variant interrupta i una altra de contínua. La seva barra d’explosió presenta un punt característic a baixa freqüència i el segon formant vocàlic en contacte immediat experimenta una transició que s’adreça a un locus de 3.000 cicles per segon.
Valors fonemàtics de la grafia g. Origen del fonema /g/ del català
La grafia g, quan representa el fonema /g/, procedeix de g- llatina inical davant a, o, u o bé davant líquida (galta < gabata, gota < gutta, greu < grave, gleva < gleva) i, en alguns casos aïllats, de c- inicial en les mateixes condicions (gàbia < cavea); en posició interior, procedeix de c- llatina intervocàlica davant a, o, u, o davant líquida (pagar < pacare, segon < secundu, magre < macru), de -g- intervocàlica en les mateixes condicions contextuals (regar < rigare, llegum < legumen, regla < regula, pagre < pagru ), i també de g llatina després de consonant (angoixa < angustia); quan el fonema /g/ esdevé implosiu, conflueix amb /k/ en l’arxifonema oral velar; aleshores la grafia sol ésser c, exceptuant alguns casos que mantenen la grafia g (burg, reg, alberg). La lletra g també representa, davant e, i, el fonema /ž/, que procedeix fonamentalment de g llatina davant e, i (gent < gente, pagès < pagense), de y llatina (gener < ianuariu, ginebre < llatí vulgar *iiniperus), o bé dels grups dy o gy. En posició final de mot, la lletra g, per ella mateixa o formant part del dígraf ig, representa l’arxifonema palatal que engloba /s/ /z/ i /ž/ (roig < rubeu, mig < mediu). La lletra g forma part del dígraf tg, que representa el fonema /z/ en posició medial davant e, i, procedent fonamentalment d’un grup dy romànic (metge < medicu, formatge < *formaticu).