La G majúscula llatina deriva gràficament de la C amb un afegitó inferior que es retreu endins. La G clàssica de les inscripcions romanes consta, doncs, d’un semicercle a l’esquerra lleugerament tancat per dalt i que té l’extrem inferior corbat endins. El ductus de la G capital rústica elegant consta de tres traços, l’ordre dels quals era: primer, el semicercle que comprèn l’esquena i la base; segon, el traç complementari que baixa tangent cap a la dreta; i tercer, la part superior, lleument convexa, amb tendència, però, a l’horitzontalitat. Amb la cursivització hom tendí sovint a unir en un de sol els traços primer i segon. La G uncial (precedida ja per la de l'Epítome de Tit Livi) és una C de la qual penja al final una cua vertical (o lleugerament inclinada) torçada cap a l’esquerra. Aquesta cua té importància en l’evolució posterior de la G, puix que arriba a formar amb el primer traç una gran línia sinuosa que penja del centre del tercer traç, ara ja convertit en una línia horitzontal sovint ondulada en les escriptures semiuncial, nacionals i precarolines. A la g carolina i posterior, d’ull tancat, s’hi arriba per l’evolució de la corba del primer traç tancada a l’esquerra, que perd gairebé el perllongament horitzontal cap a la dreta, del qual només resta un petit traç d’unió amb la lletra següent. Justament aquest traç és el que permetia en certes escriptures nacionals i precarolines els nexes ge, gi. En tancar-se també la corba inferior cap a la dreta en la carolina posterior, en les escriptures gòtiques —amb els seus allargaments i les seves punxes— i en la humanística, es consagrà la darrera forma de la g de dos cercles sobreposats, units per un petit tret descendent, adés a la dreta, adés a l’esquerra, que és la forma definitiva actual.
f
Escriptura i paleografia