La geografia física
L’altiplà central africà acaba al Gabon amb dues sèries d’altituds quasi paral·leles: els Monts de Cristal, d’uns 600 m d’altitud mitjana, que enllacen, al S del gran arc format per l’Ogooué, amb el massís de Chaillu (de 800 a 1 000 m), i la cadena de Mayombe, que limita la conca de l’Ogooué. A l’W d’aquests massissos, formats per gneis, esquists i roques granítiques, s’estén la plana litoral, sorrenca i pantanosa. La costa és baixa i, a partir de Cap López, és orlada per una àrea lacustre (llacs i llacunes de FernanVaz, Iguéla, Setté-Cama, etc). El clima és equatorial, càlid i humit, amb una escassa variació tèrmica entre estacions. El corrent fred de Benguela que corre cap al N, com mostren els bancs de sorra litorals, fa minvar les temperatures i les pluges costaneres, que augmenten cap a l’interior. Dues estacions seques (maig-setembre i desembre-gener) alternen amb dues més d’altes precipitacions. Prop de les dues terceres parts del país corresponen a la conca del riu Ogooué, d’uns 1.000 km de longitud i amb un cabal de 10.000 m3/s, navegable fins a 300 km de la desembocadura. La resta correspon a conques de rius costaners, de difícil navegació, a causa dels ràpids i els salts. Les condicions climàtiques hi afavoreixen el desenvolupament de la selva equatorial, amb una gran riquesa d’espècies, algunes de les quals d’un valor comercial elevat, com la fusta anomenada okoumé. Arreu de la costa creixen els mangles, i les àrees lacustres són cobertes de papirs.
La geografia econòmica i l’economia
Una gran part de la població activa (prop del 70%) és dedicada al sector primari, que aporta poc més del 8% del PNB (1992). L’agricultura és en la seva major part de subsistència, sobretot arrels i tubercles com ara la mandioca, els moniatos i el nyam, i també el blat de moro, l’arròs, les hortalisses i les bananes, encara que hi ha plantacions de cacau, al nord, i palma oliera, bananes, cacauets, canya de sucre, cocos i cafè. La pesca té importància a les regions lacustres i al litoral. La major part del país és per explotar: hom només en conrea l’1,8%, el 18,2% és dedicat a pastures, i el bosc, primera riquesa fins al descobriment del petroli (okoumé i altres fustes dures) el 1955, ocupava el 77% de la superfície el 1993. Els recursos miners són abundants (37% del PNB el 1990) i comprenen, en primer lloc, jaciments de petroli (Tsengué, Cap López, Batanga, Anguille i Gamba), producte que, en forma de cru o elaborat, constitueix la principal font d’ingressos, i del qual el Gabon és un dels primers exportadors. Segueix en importància el manganès (Moanda), també en un dels primers llocs mundials quant a producció i que hom considera el tercer en reserves conegudes. Hi ha mineral de ferro a Mekambo i Txibanga, al NE, gas natural, zinc, argent i or a Etéké, Lastourville i Ovala. També hi són explotats minerals d’urani, amb un contingut del 35% al 40%, a Mounana. L’explotació de moltes d’aquestes riqueses minerals es veu encara dificultada per la insuficiència dels transports. La indústria és poc important (7,4% del PNB i 11% de la població activa el 1992), i es basa sobretot en el refinatge (Cap López i Port-Gentil) i en els derivats del petroli i l’elaboració de minerals. Té importància també la preparació de la fusta i el sector alimentari. Pel que fa a la producció d’energia, a banda la derivada del petroli, les instal·lacions hidroelèctriques permeten obtenir prop del 75% de l’electricitat consumida. Les comunicacions terrestres són insuficients, bé que, per tal de rendibilitzar els recursos minerals, hom n'amplia constantment la xarxa: el 1993 hi havia uns 8.000 km de carreteres, i el ferrocarril transgabonès (Libreville-Booué-Franceville), completat el 1986, comprèn uns 670 km de via fèrria. Hi ha més de 400 km d’aigües interiors navegables, la més important de les quals és l’Ogooué, navegable des de Port-Gentil fins a Ndjolé. Els principals ports de mar són Port-Gentil i Owendo, dedicats sobretot a l’exportació de fusta i minerals. Els aeroports internacionals són a Libreville, Port-Gentil i Franceville. Els anys noranta hom ha començat a desenvolupar el turisme. El comerç exterior presenta un saldo àmpliament favorable (un 62% el 1993) sobretot per les exportacions de cru i derivats (80%), i també dels minerals (7%) i de fusta (9%). El primer client és França (50%), seguit d’altres països de la UE (22%) i els EUA (9%). El Gabon importa sobretot maquinària i béns d’equip (30%), aliments (14,6%), equipament de transport (12%) i productes manufacturats (12,1%) i metàl·lics (11,2%) i productes químics (5%). Tot i això, la balança de béns i serveis és desfavorable. El Gabon té com a moneda el franc CFA. Gràcies als seus recursos minerals, el Gabon era el 1993 l’estat africà amb la renda per habitant més alta (4.050 $) després de Líbia. Però la dependència de l’economia del Gabon de l’exportació de minerals i petroli (i, per tant, de les oscil·lacions de la demanda i els preus) ha provocat una forta minva del creixement del PNB entre els anys 1980-90 (0,2% anual) respecte a les dues dècades anteriors, que el govern ha combatut amb l’ajut financer internacional i promovent la diversificació de l’economia.
La geografia humana i la societat
País escassament poblat (4,3% h/km2 el 1993), la seva taxa de creixement demogràfic (21,8‰ anual en 1990-95) és alta si hom la compara amb la taxa mundial (15,7‰ anual en 1990-95). La població és majoritàriament urbana (73,2% el 1993) i hi ha una forta concentració de la població a Libreville, la capital, amb més d’una tercera part dels habitants. Altres ciutats importants són Port-Gentil i Franceville. Ètnicament, són àmpliament majoritaris els bantús, d’entre els quals els fangs són els més nombrosos (35,5%), seguits dels mpongwes (15,1%) i els mbetes (14,2%). A l’interior de la selva habiten dispersos en petits grups uns pocs milers de pigmeus, dedicats a la caça i a la recol·lecció de fruita. A més hi ha un 6% de francesos. L’idioma oficial és el francès. No hi ha cap religió oficial; el 96,2% dels gabonesos es declaren cristians, dels quals el 65,2% són catòlics i el 18,8% protestants. Gabon és una república independent des de l’agost del 1960. Segons la constitució del 1991 (que substituí la del 1961), el Gabon és una república multipartidista de tipus presidencial. El poder executiu correspon al president de la república, elegit per sufragi universal per un període de cinc anys, i el legislatiu a l’Assemblea Nacional, unicameral, de 120 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. Administrativament, l’estat és dividit en 9 províncies i 37 prefectures. El Gabon manté uns estrets lligams amb l’exmetròpoli, i pertany a la Comunitat Financera Africana, d’àmbit francòfon. És també membre de l’ONU, de l’OUA i de l’OPEP.
La història
Descobertes pel portuguès Dogo Cão el 1484, les costes del Gabon foren visitades pels negrers anglesos, francesos, portuguesos i holandesos fins a la primera meitat del s. XIX. El 1839 el marí francès Bouet Willaumez hi creà una base per als vaixells encarregats de reprimir aquest tràfic, i el 1849 fou fundada Libreville, refugi dels esclaus alliberats. Des del 1875 Savorgnan de Brazza explorà la conca de l’Ogooué i obtingué la submissió dels capitosts indígenes. La conferència de Berlín (1885) reconegué al govern de París els drets sobre el territori gabonès, que, declarat colònia, el 1888 fou unit al Congo Francès i el 1910 passà a formar part de l’Àfrica Equatorial Francesa. Obtingué l’autonomia (1957) i esdevingué república (1958) en el marc de la Comunitat Francesa; el 1959, juntament amb la República Centreafricana, el Txad i el Congo Brazzaville, constituí una unió econòmica i duanera, i el 1960 assolí la plena independència. Des del 1957 regí autoritàriament el país Léon M'Ba, a qui succeí el 1967 Albert Bernard (dit posteriorment Omar) Bongo, que el 1968 creà el Parti Démocratique Gabonais (PDG) com a partit únic. El 1981 es formà un moviment democràtic clandestí d’oposició, el Mouvement de Redressement National (MORENA), alguns membres del qual foren condemnats a presó o a mort pel règim de Bongo. Posteriorment, el MORENA es constituí com a govern a l’exili (1985), a França, cosa que deteriorà temporalment les relacions del Gabon amb l’ex-metròpoli. Els intents d’atreure inversors i empreses estrangeres al Gabon han resultat contrarestats pel fort control estatal sobre l’economia; d’altra banda la deteriorada situació econòmica provocà l’aplicació d’importants restriccions en la immigració per part del govern. Pel que fa a les relacions exteriors, el Gabon cercà aquests anys la seva diversificació, tot reforçant els vincles polítics i econòmics amb diversos països asiàtics. La baixada dels preus del petroli comportà una recessió econòmica i, sota la pressió de manifestacions populars (gener-febrer del 1990), Bongo accedí, en una Conferència Nacional, a la instauració del multipartidisme i al nomenament d’un govern de transició. El maig següent, els aldarulls ocorreguts a l’explotació petroliera de Port-Gentil induiren França a enviar-hi tropes per protegir la vida dels ciutadans francesos. La crisi del Golf, tanmateix, de l’agost del mateix any, amb l’augment dels preus del petroli que comportà, es convertí en un retorn a la normalitat: així, de les eleccions de l’octubre següent en sortí vencedor l’anterior partit únic, el Parti Démocratique Gabonais (PDG), amb una reduïda majoria sobre el conjunt de l’oposició. El PDG, malgrat proclamar la seva voluntat democratitzadora, continuà mostrant tendències autoritàries. La dividida oposició, no aconseguí forçar una veritable reforma. Al desembre del 1993, Omar Bongo fou reelegit president en unes eleccions molt discutides, que provocaren violents disturbis (s’hagué de mantenir el toc de queda fins al febrer del 1994). A l’octubre del mateix any, el govern i l’oposició (agrupada a l’Alt Consell de la Resistència) signaren a París uns acords en favor de la democratització, acords que novament el govern no respectà. Bongo posà en marxa, aquest any, una política d’ajustament que provocà motins a Libreville i Port-Gentil. L’ajustament i la devaluació del franc CFA del 1994 tingueren bons efectes sobre els indicadors macroeconòmics, però foren insuficients per a marcar un canvi d’orientació econòmica. Davant l’increment de l’atur, el 1995 hom optà per la repatriació de 40 000 immigrants il·legals. A l’abril del 1997, el president Bongo impulsà una reforma de la constitució que creava la figura del vicepresident, dotava de majors responsabilitats el senat, i ampliava el mandat del president de 5 a 7 anys. Bongo renovà el seu mandat presidencial al desembre del 1998 (66% dels sufragis) enmig d’acusacions de frau i disturbis en universitats i carrers. Els observadors internacionals constataren la justícia dels resultats tot i que es produïren serioses irregularitats administratives. La crisi asiàtica afectà molt l’economia exportadora gabonesa, que veié com es reduïa el volum d’exportacions destinades a aquests països. En aquest sentit, el govern elaborà diversos projectes de diversificació de l’economia més enllà del petroli i la indústria de la fusta, mineria, agricultura, pesca i turisme. La pujada dels preus del petroli a mitjan 2000 ajudà a recuperar una economia en procés de reestructuració. Gràcies a una població escassa, al suport de l’antiga metròpoli i, sobretot, als importants recursos petroliers, el Gabon esdevingué un dels estats africans amb una renda per habitant més elevada. Tot i això, els primers anys del segle XXI l’economia del país seguia patint greus disfuncions, com ara una distribució molt desigual de la riquesa (el 5% de la població posseïa el 90% dels recursos) a conseqüència, en gran part, de la corrupció, que donà lloc a una pobresa molt estesa, una dependència excessiva del petroli, que deixa la prosperitat del país a la mercè de les fluctuacions del preu d’aquest producte en el mercat internacional, i una gestió de la despesa pública que enfrontà el govern amb l’FMI, tot i que el 2003 aquest organisme aconseguí que el govern es comprometés a privatitzar diverses empreses estatals. Al gener del 2002 el governamental PDG obtingué una clara victòria en les eleccions legislatives, i al juliol de l’any següent s’introduí una esmena en la constitució que admetia la possibilitat de renovar la candidatura a la presidència sense límits de mandats. Les següents eleccions, confirmaren Bongo i el PDG en el poder (2005 i 2006), malgrat les acusacions de frau de l’oposició. Els anys següents cresqueren el descontentament i les crítiques com a resultat de les austeres condicions imposades per les institucions internacionals, i el 2008, Bongo decretà una prohibició d’organitzacions no governamentals al·legant interferència en els afers d’estat. Al febrer de 2009 un tribunal francès li congelà dos dels comptes corrents que tenia en bancs de França arran d’una disputa amb un empresari francès que havia fet. Al juny de 2009 morí Bongo a Barcelona, on havia anat a seguir un tractament mèdic. Dos mesos després se celebraren eleccions presidencials, en les quals el fill del president difunt, Ali Ben Bongo, fou declarat guanyador. L’oposició, però, no acceptà els resultats, que qualificà de fraudulents, i les setmanes següents es produí una situació de gran confusió, amb revoltes i enfrontaments.