Estudià dret a València i a Granada. Perdudes unes oposicions a judicatura, treballà a l’ajuntament i a la diputació d’Alacant, a la Mancomunitat de Catalunya i, des del 1920, a Madrid, als ministeris del treball i d’instrucció pública. Rebé el premi Mariano de Cavia, de periodisme (1924). Proposat per a l’Academia Española (1927), fou derrotat, a causa de maniobres d’alguns sectors catòlics. Publicà la seva primera novel·la, La mujer de Ojeda —d’estil naturalista—, el 1901, però no fou fins el 1908 que, amb el conte Nómada , començà a ésser conegut. Les seves novel·les llargues són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del rey (1915), Nuestro Padre San Daniel (1921) i El obispo leproso (1926). Publicà reculls de contes o d’impressions paisatgístiques: El humo dormido (1919), Figuras de la Pasión del Señor (1916-17) i —amb ell mateix com a protagonista, sota el nom de Sigüenza— El libro de Sigüenza (1917) i Años y leguas (1928), potser la seva millor obra. També escriví La novela de mi amigo (1908), Amores de Antón Hernando (1909), Del huerto provinciano (1912) i Los amigos, los amantes y la muerte (1915). La seva prosa poètica, relacionable amb el Modernisme, destaca per la rica elaboració del llenguatge, per les descripcions ambientals i de paisatges (sovint transposició de panorames meridionals valencians) i per una intensa preocupació formal. Col·laborà en El Sol , La Publicidad i altres periòdics. Les seves Obras completas foren publicades el 1949. És tingut per un dels millors prosistes en castellà del s. XX.
Gabriel Miró i Ferrer
© Fototeca.cat
Escriptor en castellà.