galaicoportuguès

m

Lingüística i sociolingüística

Literatura

Llengua romànica parlada a la franja occidental de la península Ibèrica ja durant l’edat mitjana; hom produí una literatura important en aquesta llengua, que, de bon principi, s’estenia des de la Cantàbrica fins al Duero.

Les tres recopilacions líriques medievals galaicoportugueses —Cancioneiro de Ajuda, Cancioneiro de Vaticana i el de la Biblioteca Nacional de Lisboa, dit també Cancioneiro Colocci-Brancutti— recullen l’obra de cent cinquanta-sis poetes i una colla de poetes anònims ( cantiga). Les Cantigas d’Alfons el Savi completen aquest corpus profà amb composicions religioses. Hom observa una completa identitat idiomàtica entre els poetes nascuts a banda i banda del riu Miño: acceptaren una koiné convencional, i les petites diferències, si de cas, no tingueren gaire relleu. Cronològicament els cançoners van de les acaballes del s XII a mitjan s XIV. Són poetes destacats Bernardo de Bonaval, Airas Nunes, Pedro da Ponte, Pero Amigo, Xohan Airas, Xohan Zorro, Martín Codax, Paio Gómez Chariño, Pero Meogo i Mendiño. L’esplendor de l’escola decaigué a partir del 1350, que obrí un període de bilingüisme i d’influència castellana creixent, assenyalat pel Cancionero de Baena. La figura més notable d’aquesta etapa és Macías, darrer trobador gallec. El desplaçament de la cort, la separació de Portugal i la instal·lació a Galícia d’una noblesa d’origen castellà en època dels Trastàmara originaren l’abandó del conreu literari del gallec, amb algunes excepcions, fins al s XIX. Els texts en prosa —Livro de Tristan, Demanda do Santo Graal, Milagres de Santiago, texts jurídics i històrics—, més realistes, recullen diferències dialectals. Els altres poetes peninsulars (castellans, aragonesos, etc) que escrivien en galaicoportuguès, com Alfons X i Martín Moxa, usaren la koiné. Aquests poetes compongueren en galaicoportuguès perquè aquesta llengua donava prestigi a aquest gènere literari. Cap al 1400 el galaicoportuguès presentava al nord i al sud del Miño diferències d’un cert relleu. A partir d’aleshores la realitat lingüística es configurà en gallec i portuguès, dues modalitats diferents de la mateixa llengua. L’escissió idiomàtica havia estat condicionada fonamentalment des del s XII pel fet que Portugal fos un país independent i Galícia un país cada vegada més subordinat a les decisions politicoculturals de Castella.