Fill de Lluís de Requesens i de Relat, seguí el camí patern al servei dels Trastàmara. Es formà a la cort d’Alfons el Magnànim en l’ideologia absolutista preconitzada per la monarquia, circumstància que, unida a les seves qualitats de dirigent i a una forta ambició personal, explica la seva agressiva actitud contra la poderosa oligarquia de Barcelona. La lluita s’inicià essent ell batlle general de Catalunya i amb èxit dels ciutadans honrats, que el tancaren a la presó (1435). Gràcies a una treva, se n'anà a Menorca, on implantà el sistema d’insaculació a les eleccions municipals (1435). Aviat tornà al Principat com a portantveus de governador, o sia amb més poder que abans i enriquit amb la baronia de Molins de Rei i la parròquia de Santa Creu d’Olorda, donació del sobirà impugnada per Barcelona sense resultat. L’oligarquia només aconseguí del rei, i encara per poc temps, el privilegi de limitar l’estada d’ell a la ciutat, d’on fou expulsat més d’una vegada. La lluita es desfermà vers el 1450, sobretot amb la constitució del partit de la Busca amb els elements contraris a la minoria oligàrquica sota la protecció de Galceran, que el consolidà amb la formació del sindicat dels tres estaments i poble de Barcelona, la victòria del qual fou afavorida pel nomenament del mateix Requesens com a lloctinent general de Catalunya —càrrec que fins aleshores només havia recaigut en persones de sang reial— i pel domini de la casa de la ciutat pels buscaires; la lluita fou portada a les corts (1454-58) i derivà en el conflicte de la guerra civil. El 1458 el rei li concedí el privilegi de noble. La inicial derrota del rei seguida de la lloctinència del príncep de Viana (1461) es manifestà amb l’empresonament de l’odiat Requesens. Fou dictada la sentència d’exili després de romandre 108 dies a la presó i la complí retirant-se a València, d’on era la seva muller Elisabet Joan Dessoler, amb qui s’havia casat el 1434 i de qui tingué sis fills i set filles. En morir deixà, a més de Molins de Rei i Santa Creu, Altafulla, Torredembarra, la casa de Clairà, el palau reial menor de Barcelona que li donà Joan II, naus i censals, fortuna que, consolidada per accions piràtiques i negocis, li permeté de dotar amb mil florins cada una de les filles i fomentar sobre una bona base l’enlairament del seu llinatge.