En l’aspecte teològic limita la jurisdicció papal i la sotmet al concili (conciliarisme) i als costums de les esglésies locals. En l’aspecte polític defensa la dependència de l’església local a l’autoritat civil, sobretot reial. Hom en troba els primers precedents en les lluites entre Felip el Bell de França i Bonifaci VIII, que portaren a la consolidació del poder secular enfront del pontifici. El desgavell ocasionat pel Cisma d’Occident i la recerca d’una solució, al marge de l’eclesiologia primacial, atorgà força a l’església nacional i al rei. Així s’arribà a la Pragmàtica de Bourges (1438), proclamada per l’Assemblea del Clericat i convertida en llei per Carles VII, en la qual hom formulava el principi que l’autoritat papal a França restava limitada pels cànons i les tradicions de l’església francesa. A cavall dels segles XVI i XVII foren Pierre Pithou i Edmund Richer els grans teòrics del gal·licanisme, que trobà en la déclaration
del 1682 la formulació dels quatre principis bàsics: el reconeixement del poder estrictament espiritual del papa i sense que pugui, doncs, deposar els prínceps ni deslligar els súbdits del jurament de fidelitat, la validesa dels principis conciliaristes decretats a Constança, la limitació del poder pontifici pels cànons i els costums gal·licans i la convicció que únicament el consentiment de l’Església universal converteix en irreformables les decisions doctrinals del papa. La definició del primat en el concili I del Vaticà aturà aquest procés. Malgrat tot, alguns elements del gal·licanisme penetraren en l’eclesiologia i foren acceptats pel concili II del Vaticà.
m
Cristianisme