Vida i obra
De pares catalans, professà com a augustinià a Saragossa el 1622. Era doctor en teologia (1639). Cap al 1635, si no abans, s’establí a Catalunya, on adquirí ràpidament gran fama com a orador sagrat. El 1640 es mostrà contrari a Felip IV de Castella i favorable a la intervenció francesa. Durant la revolta del 1640, aprofitant el clima d’exaltació religiosa, esdevingué, amb els seus sermons i els seus escrits abrandats, una figura popular, i potser gaudí d’una certa influència política; fou ell qui pronuncià el sermó fúnebre a la mort de Pau Claris. Rebé generoses recompenses per la seva intervenció en la revolta, primer de les autoritats catalanes –el 1641 li fou concedida una càtedra de teologia a la Universitat de Barcelona–, i tot seguit de les franceses –el 1642 fou nomenat cronista i predicador del rei de França (Lluís XIII de França), i abat de Sant Cugat del Vallès (1646-52)–. Al començament del 1644 protagonitzà un escàndol en descobrir-se les seves relacions amb una monja barcelonina; amenaçat per la Inquisició, es refugià a França, on sembla que buscà el favor a la cort reial. Tornà a Catalunya el 1646, per prendre possessió de l’abadia de Sant Cugat (1646-52), contra l’oposició de bona part dels monjos. El 1652, caiguda Barcelona en poder de l’exèrcit castellà, tornà a Perpinyà. Segons els termes del tractat dels Pirineus del 1659, fou restituït com a abat de Sant Cugat (1659-70), però continuà residint a Perpinyà fins a la seva mort.
Paral·lelament a la seva activitat de predicador (religiós i polític), desenvolupà un interès per la història que impregna molts dels seus escrits. Participà de la curiositat erudita pròpia de l’època, nodrint de nous motius els sermons, panegírics i pamflets publicats entorn del 1640. En aquests escrits subordinà la veracitat històrica al propòsit apologètic i no dubtà a manipular les fonts, en la tria de les quals no mostrà gaire discriminació. En el sermó del 1639 sobre els “antics herois catalans”, Panegyrico aniversario de los héroes catalanes difuntos, immortales en sus hazañas..., anticipà el catàleg de glòries històriques que amplià en la cèlebre Proclamación católica a la magestad piadosa de Filipe el Grande, manifest publicat de forma anònima, en nom del Consell de Barcelona, a l’octubre del 1640 (Lisboa 1641, Rouen 1641), i que significà un ultimàtum al govern reial abans de la separació i la guerra. Molt divulgada a tot Europa, l’obra constitueix un veritable centó, basat en la recopilació d’A. Bosc. Hi destaquen dos motius històrics que suscitaren una forta reacció polèmica: l’enaltiment de la fe catòlica dels catalans i de la seva antiguitat (proposicions semblants en matèria religiosa serviren de pretext perquè la Inquisició espanyola prohibís l’obra), i l’afirmació de l’origen pactat del poder reial a Catalunya, segons la tesi del lliurament condicionat a Carlemany, reelaborada per F. Vinyes. Es detallen els abusos comesos per les tropes castellanes a Catalunya (1626-40) i s’aconsella a Felip IV que prescindeixi del comte duc d’Olivares.
Tractà els mateixos temes el 1641, en un sermó en la diada de Sant Jordi: Sermó chronològich del illustre màrtyr y patró ínclyt de Catalunya sant Jordi, donant-los un biaix profrancès adient a la nova situació. També publicà aquest any una crònica dels esdeveniments del 1640 i el 1641: Epítome de los principios y progressos de las guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641 y señalada vitoria de Monjuyque. Durant l’estada final a Perpinyà, continuà conreant la història; si abans del 1640 donà crèdit a la crònica del fals Dextre, a la dècada de 1660-70 aparegué implicat en l’afer del fals Liberat, juntament amb J.G. Roig i Jalpí.
Per ajudar a l’aplicació dels límits fronterers establerts per la pau dels Pirineus, escriví, per encàrrec del comissari francès, el bisbe d’Aurenja, una División geográfica de los reinos de Francia y España. Escriví, en català, un tractat sobre la política assistencial barcelonina, Govern polític de la ciutat de Barcelona per a sustentar los pobres... (1636). L’opuscle Secrets públics (1641, diverses edicions; Lisboa 1641, Rouen 1642) és una defensa aferrissada dels dirigents catalans. També publicà, entre altres obres, el sermó predicat en les exèquies de Pau Claris (Lágrimas catalanas, 1641).
Bibliografia
- Florensa i Soler, N. (1998): “La pobresa i l’ociositat a Europa: política social i aplicació a les ordenances barcelonines del segle XVII i a l’obra de Gaspar Sala”. Pedralbes, 18/I, p. 201-213.
- González, R. (1984): “Los predicadores y la revuelta catalana de 1640. Estudio de dos sermones”, dins Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. II, p. 435-443.
- Jové Campmajó, M. i Kirchner Granell, H. (1984): “Captaires, prostitutes i rodamons. Barcelona 1600-1640”, dins Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. I, p. 471-478.
- Serra i Puig, E. (ed.) (1995): Escrits polítics del segle XVII. Tom II. Secrets Públics, de Gaspar Sala, i altres textos. Vic, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives / Eumo.