Gavà

Torre Lluc, seu del Museu i la Casa de Cultura de Gavà

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Llobregat, a la costa, a la part W del delta del Llobregat.

Situació i presentació

El terme municipal s’estén des del litoral fins a la serra de Ponent, darrers contraforts del massís de Garraf. Limita amb els termes de Sant Climent de Llobregat (NE) i de Viladecans (E) per la riera de Sant Llorenç, que fa de partió de termes ja prop de la seva capçalera sota la serra de Roca Salena, més amunt dels contraforts del Sitjar, fins a l’estany de la Murtra, ran del litoral. A migdia hi ha la mar, i a ponent el municipi confronta amb el de Castelldefels des de la Pleta del Cérvol (314 m), pel turó d’en Vinader (186 m), i un petit tram de la riera dels Canyars, que desguassa directament a la mar. Encara més a ponent, per un petit sector, termeneja amb el municipi de Sitges, de la comarca del Garraf, des de la Pleta del Cérvol esmentada, pel puig d’Olla (426 m) i el Bassot de l’Arbre, fins al turó del Campgràs, pertanyent al massís de la Morella, ric en avencs i en coves. A tramuntana el municipi confronta amb Begues, des del darrer turó esmentat, i passa prop de Coll Sostrell, entre la serra de Can Perers (467 m) i les Agulles (552 m), ja en terme de Begues; el termenal segueix després per sobre el Fondo del Maset, pel cim del puig de la Desfeta (522 m) i el vessant de ponent de la serra de Roca Salena (291 m). Per tot el sector muntanyós del terme neixen diversos rierols, com el torrent de Canal Negra, el de la Vall de Joan i el del Sot del Celler, que passa per la Sentiu; tots tres desemboquen a la Riera Seca per formar la riera dels Canyars. Més al cantó de llevant, la riera de les Parets passa pel cap del terme municipal, com la de Sant Llorenç, que aleshores pren el nom de riera de Gavà. El municipi comprèn el poble de Gavà, que n’és el cap, el raval de Ca n’Espinós i diverses urbanitzacions, com Bruguers, la Pineda, Can Ribes, Can Llong, les Dunes, la Pava, Pine Beach, etc. La via principal de comunicació havia estat tradicionalment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (C-245 i C-246). Segons la tradició, l’antigor d’aquest camí es remunta a l’època romana, cosa que confirmarien els vestigis d’antigues vil·les que s’arrengleren al llarg d’aquest traçat. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte, també, que la línia de costa a l’època antiga corria vora l’antic camí ral de València, on s’han trobat restes d’embarcacions romanes. Una altra carretera és la de Gavà a Begues, per sota del castell d’Eramprunyà, antic camí carreter que s’unia amb el camí ral. Des de Gavà, pel raval de Can Tries, a la riera de Sant Llorenç, es pot arribar fins a Sant Climent. Actualment, l’enllaç més directe amb Barcelona és l’autovia de Castelldefels (C-32), per mitjà d’un ramal que surt de la pineda dels Nou Rals, on hi ha el nucli de Gavamar, i l’autopista de Garraf (C-32), que té una sortida al mateix terme. El 1881 hi fou inaugurada l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Vilanova i la Geltrú.

La població

La població (gavanencs) de 79 focs que registrava el fogatjament (vers el 1368) dimanat de la cort de Cervera del 1359, per causa de la pesta i de les guerres de la baixa edat mitjana es va veure molt reduïda en entrar a l’edat moderna. Així, el 1516 hi havia 46 focs i el 1522 n’hi havia 40; a la fi del segle XVI començà la recuperació i es comptaren 57 focs. A mitjan segle XVI es produí a Gavà una immigració de treballadors occitans d’importància considerable. Vingueren a treballar en l’explotació de les pedreres i en les tasques agrícoles. Del conjunt de pobles del delta o marina del Llobregat, Gavà és el que va tenir un creixement demogràfic més elevat durant el segle XVIII, malgrat el precari nivell sanitari. El 1702 hi havia 218 h, que el 1718, després del trasbals de la guerra de Successió, sols arribaren a 224. A la fi de segle (1787) hi havia 768 h. El 1824 hi havia 880 h, que a mitjan segle (1857) ascendiren fins a 1.292. Vers el 1849 (892 h) el retrocés demogràfic pot ser atribuït a les guerres Carlines, i el del 1860 (1.273 h) potser a rebrots d’una epidèmia de còlera que assolí la cota més alta el 1854. A partir d’aquell any, però, la progressió demogràfica serà ja constant. El 1877 hi havia 1.425 h, el 1887 n’hi havia 1.729 i el 1900 eren 1.825. Els primers anys del segle XX es produí una immigració important de pagesos procedents del Camp de Túria, especialment del municipi d’Olocau, que s’ocupà en les feines de la pagesia, també en les obres de la doble via del ferrocarril i, fins i tot, en la recol·lecció de la palma del margalló, al massís de Garraf, per subministrar-la als esparters de la capital. Així, entre el 1900 i el 1910 es passà de 1.825 a 1.982 h, i a 2.385 el 1920. Dels 5.154 h del 1930, el 1940 se’n registraren 6.110 i 6.850 el 1950. És en aquest decenni que es produí l’allau immigratòria més forta, estimulada per l’expansió de la construcció i de la metal·lúrgia. El 1965 es comptaren 18.029 h, i l’augment prosseguí els anys successius (24.213 h el 1970) fins a arribar a 33.624 h el 1981. Després d’uns quants anys d’estabilització (35.204 h el 1991), la població tornà a créixer de forma considerable els primers anys del segle XXI (39.815 h el 2001 i 44.210 el 2005).

L’economia

L’economia del municipi, tradicionalment agrícola, ha esdevingut els darrers anys eminentment industrial. Històricament, l’agricultura prengué un gran relleu a partir de la segona meitat del segle XVIII; a la primeria d’aquest segle ja s’havia iniciat la parcel·lació de les Sorres de la Marina. L’empresa colonitzadora dels aiguamolls culminaria als primers decennis del segle XIX la rompuda o el fraccionament en mujades per posar-les a l’abast dels petits propietaris o parcers. En l’actualitat, el sector central de la plana de la Marina és ocupat per terrenys de regadiu, molt fèrtils, que utilitzen l’aigua de fonts càrstiques i de pous. S’hi conreen hortalisses: carxofes, enciams, espinacs i, sobretot, espàrrecs. Els espàrrecs de Gavà són un producte de molta anomenada, que abans del 1939 s’havien exportat a França i a la Gran Bretanya. La popular Fira d’Espàrrecs, celebrada a la darreria d’abril, començà com a concurs exposició el 1932 i es mantingué fins el 1936; posteriorment se celebrà el 1943 i el 1948, i ja de manera continuada des del 1961. Altres conreus són les patates, els farratges i els arbres fruiters.

La industrialització s’inicià a partir del segon decenni del segle XX. El 1909 el poble s’electrificà. El 1917 la família Roca i Soler, de Manlleu, instal·là a la població una petita foneria. L’elecció de l’indret, a part la proximitat d’un material —la sorra— necessari per als motlles de les foses, es justifica per ser un lloc proper i ben comunicat amb els grans centres urbans. El 1929 els Tallers Roca, empresa familiar, es convertiren en la Companyia Roca de Radiadors (que fabriquen, a més de radiadors, material sanitari). Eren els anys de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) i de les obres del Ferrocarril Metropolità de Barcelona. El sector tèxtil travessava una crisi i el ram de la construcció era en expansió; l’empresa Roca era en procés d’expansió i requeria força mà d’obra. La població de Gavà va créixer amb habitants procedents de Múrcia i, en menor escala, d’Aragó. Noves indústries s’instal·laren al terme, del ram tèxtil (Serra Balet, el 1926), del químic (Societat Anònima d’Hules, el 1931), de materials de construcció (Formo), a més d’un seguit de petites empreses que complementaren les majors. El procés d’industrialització va sofrir un retrocés important entre el 1939 i el 1951. Des del decenni dels seixanta els sectors de la producció industrial més importants han estat encapçalats pel ram del metall, el químic, el tèxtil, la fabricació de material elèctric, la de productes de matèries plàstiques, activitats d’impressió, materials per a la construcció, etc. , i l’empresa Roca continua essent la gran empresa de Gavà. Vora el límit amb Castelldefels, a migdia de la carretera C-245, s’ha creat el polígon industrial Camí Ral, que té continuació vers el terme veí.

Un altre dels factors que han incidit modernament en l’economia del municipi és el turisme i l’estiueig, desenvolupat, sobretot, a partir dels anys seixanta. La costa s’estén en una longitud d’uns 4 km, des de l’estany de la Murtra, a llevant, reserva ecològica important, fins a la Pineda de la Marina i la platja de Castelldefels; amb aquesta, constitueix la platja de Barcelona. S’hi han construït molts xalets i blocs d’apartaments, sobretot a Gavamar, l’antic barri marítim de Gavà. La platja de Gavà era inclosa, també, en la projectada Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC. A la pineda dels Nou Rals s’han establert diversos càmpings; també hi ha xalets i blocs d’apartaments i el municipi disposa de diversos establiments hotelers i de restauració. Té, a més, centres escolars fins al batxillerat i la formació professional, així com diverses instal·lacions esportives, entre les quals destaca el complex esportiu Diagonal, amb l’estadi d’atletisme de la Bòbila.

El poble de Gavà

Morfologia urbana

El poble de Gavà (9 m d’altitud) és al pla, sota la serra de les Ferreres (134 m). Actualment forma un continu urbà amb la veïna població de Viladecans. El nucli antic del poble de Gavà conserva l’estructura que tenia als segles XVI i XVII, segons plans antics que es conserven a l’arxiu de la baronia, formada per dos eixos centrals, que són el carrer Major i el de Capdecreus, i limitada a tramuntana pel carrer de Sant Pere. Per un pla del 1850 veiem que el carrer de Sant Nicasi, o camí antic de les Canals, ja era habitat i que s’havia obert el carrer de Sant Isidre. Sorgiren diversos ravals: el de Calders, a l’actual cruïlla dels carrers de Sant Nicasi i de Sant Pere. El raval de la Fassina d’en Moliner (entre els actuals carrers d’en Fortià Casanovas i d’Artur Costa), el de Cal Fuentes (mas ran del carrer de Sant Pere, a ponent del raval de Calders), el de Molins, a l’antic carrer de la Font, davant la rectoria, el de la Palla, entre l’antic Carrer Nou i el carrer Major, i el raval de Cal Todo (abans dit del Bosqueter Negre), entre els carrers de Sant Nicasi i de Sant Joan. El carrer de les Parres tancava el clos per tramuntana. Els espais interiors es continuaren edificant fins que l’increment de població als primers decennis del nou-cents desbordà els límits antics. A la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, en una raconada de la riera de Sant Llorenç, als Rierals, va néixer el barri de la Barceloneta, davant la fàbrica Roca. Sota la via del tren, on ja hi havia diverses indústries, entre les quals la fàbrica d’hules, s’inicià una barriada que no prosperarà perquè el pla del 1959 va preveure que la zona fos d’ús industrial. Els anys vint s’inicià a ponent la urbanització de les Colomeres, que avui és una de les barriades més densificades, i hom ha substituït els xalets primitius, de planta baixa i jardí, per blocs alts de pisos; el barri és limitat al NW per la carretera de Begues i els primers replans de la serra de les Ferreres, per ponent per la moderna via de Joan Carles I, que limita el nucli urbà actual i enllaça amb la carretera de Santa Creu de Calafell. Al SW del nucli antic es formà el barri de les Panes, darrere la fàbrica Serra Balet, unit amb l’anterior per l’avinguda de Joan Maragall, segurament el millor encert dels urbanistes dels anys cinquanta; a llevant d’aquesta, l’avinguda d’Àngela Roca portà a la urbanització del desaparegut parc modernista anomenat American Lake. Finalment, cal mencionar que al decenni dels seixanta s’urbanitzà el terreny del Mas Tintorer. L’església parroquial de Sant Pere de Gavà, amb el seu campanar, va ser construïda el 1942 per l’arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, al mateix lloc de l’església anterior, cremada el 1936. És de maó vist, seguint l’estil italianitzant que va fer reviscolar a la postguerra Raimon Duran i Reynals, d’una nau amb transsepte i cúpula al creuer coronada per un llanternó hexagonal. L’església anterior reemplaçava la que havia estat destruïda per les tropes castellanes allotjades a la vila durant la guerra dels Segadors. Aquesta església és documentada el 1281, i el 1303 ja apareix com a parròquia. Dels edificis d’interès artístic que es conserven a Gavà cal mencionar alguns casals del segle XVIII, com la Casa Gran de la família Tresols, del XIX; la Torre Lluc i la Casa Planes i Creuet, neoclàssica. També, el conjunt de cases de la pagesia, construccions modestes del XIX al carrer de Sant Nicasi.

La cultura i el folklore

Gavà manté una notable vida cultural, cívica i esportiva, com ho reflecteix el gran nombre d’entitats i associacions. Entre les corals cal esmentar la Societat Coral la Igualtat, d’una gran tradició, que va ser fundada el 1895, l’Agrupació Fotogràfica i la Unió Muntanyenca Eramprunyà. El teatre és representat per diversos grups que, entre altres sales, disposen de l’Auditori Municipal Joan Maragall. Entre les entitats esportives destaquen el Club de Futbol Gavà, que existeix des de les primeres dècades del segle XX, i l’equip de beisbol. Pel que fa a les institucions culturals de Gavà, es pot mencionar el Casal Municipal de Cultura “American Lake” i sobretot el Museu de Gavà, que s’ha distingit en la tasca de promoció cultural. És emplaçat a la Torre Lluc, constituïda al segle XIX a l’indret de l’antic Mas Comes; la Torre Lluc, que disposa d’uns espaiosos jardins clàssics, avui parc municipal, estatja també la Casa de Cultura. El museu conté diverses col·leccions de materials arqueològics procedents d’excavacions del terme i de fora. De Gavà es destaquen especialment els materials de les mines neolítiques de Can Tintorer, les mines amb galeries més antigues d’Europa (obertes al públic el 1993), dels quals destaca l’anomenada Venus de Gavà, que té més de 5.800 anys d’antiguitat. Hi ha també restes del poblat ibèric del Turó del Calamot i els d’època romana apareguts en les extraccions d’àrids de les Sorres i d’altres llocs. El museu s’encarrega, a més, de la recollida de patrimoni natural de la Murtra i el massís de Garraf i de l’arxiu històric. Per Nadal té lloc la representació dels Pastorets, recuperada el 1983, en la versió de Josep Maria Folch i Torres des del 1939, i la dels Pastorets del Ferrer Magí, d’Enriqueta Capellades, organitzats pel Centre Cultural, que depèn de la parròquia de Sant Pere. De les festes del Carnaval es destaca el ball de la tornaboda, el diumenge a la tarda, tradició recuperada a partir del 1980. Aquesta dansa és compartida amb Viladecans. Dies després de les falles valencianes de Sant Josep, al març, la Casa de València de Gavà organitza una falla amb la tradicional cremà mascletà. Per l’abril se celebren una sèrie d’actes dins el marc de la Fira de l’Espàrrec. La festa més destacada és la festa major d’estiu, que s’escau al més de juny, per Sant Pere. Pel desembre se celebra la festa major de Sant Nicari, que segons la tradició va deslliurar la població d’una epidèmia de pesta. Per aquesta ocasió es reparteixen panets votius fets amb comí. D’entre els aplecs es destaquen el de Dilluns de Pasqua i Pasqüetes a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers, la tradició del qual es remunta al 1540, i l’aplec a l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà, que se celebra el diumenge pròxim al 29 de setembre. Entre les celebracions o actes més moderns cal destacar el Festival Internacional de Cinema i Vídeo del Medi Ambient, el Festival Internacional de Titelles i la Mostra de Teatre Amateur de Gavà

Altres indrets del terme

Can Tries, Ca n’Espinós i la Sentiu

A part el nucli de Gavamar ja esmentat, dins el terme municipal i en l’extraradi de la població hi ha els veïnats de Can Tries i de Ca n’Espinós, sorgits al voltant dels anys cinquanta, sense cap ordenació urbanística. El primer, vora la riera de Sant Llorenç, és situat just al límit dels termes veïns de Sant Climent i Viladecans; darrerament s’hi ha instal·lat una urbanització. El 1989 s’inicià el remodelatge del barri de Ca n’Espinós, on vivien 350 persones en 40 barraques; aquest nucli és situat a 2 km del sector urbà de Gavà, pròxim al cementiri de la localitat. Prop de Can Tries hi ha les escasses ruïnes de l’antiga capella de Sant Llorenç, que pertanyia al terme i parròquia de Sant Climent. L’antiga quadra de la Sentiu, al veïnat de la qual hi havia 131 h el 1960, és a la vall de la Sentiu, drenada per la riera que avui s’anomena dels Canyars i que antigament rebia el nom de la Sentiu, documentat ja el 982 (“ipso rio de ipsa Sentiz”). El lloc de la Sentiu pertanyia en origen al monestir de Sant Cugat, al qual havia estat donat pels comtes de Barcelona, juntament amb Castelldefels. El 1178 hi havia un molí. Sembla que amb el temps la quadra de la Sentiu s’anà deslligant del domini monàstic, semblantment a Castelldefels, per a vincular-se a la baronia d’Eramprunyà. L’antic Mas de la Sentiu avui s’anomena Can Dardena. Al segle XIV era la residència dels castlans d’Eramprunyà. El casal va ser reformat al segle XVIII, conserva el pati d’armes, diverses quadres i corrals i una torre fortificada que domina l’estructura, de tres plantes. Hom hi escenificà la presa de postats de Jaume Marc, tan ben descrita en el Llibre de la baronia, contra la resistència d’Eimeric de Cunit. A la vall de la Sentiu hi ha els masos denominats l’Hostal de l’Ase, Can Tardà, Can Vinyes, Can Sopes, Cal Bruac, la Casa Vella, el Molí, Can Llong i Ca n’Arrufat. S’hi ha construït una urbanització.

El castell d’Eramprunyà i Bruguers

Les ruïnes del castell d’Eramprunyà són emplaçades dalt d’un espadat damunt el santuari de Bruguers, a 438 m d’altitud. S’hi destrien dos recintes separats per un vall. Al sobirà, al qual s’accedeix per un portal de mig punt adovellat mig destruït, hi ha diverses estances i una cisterna, mentre que al jussà hi ha la capella de Sant Miquel del castell d’Eramprunyà (documentada el 981, el 994 consta com a parròquia i el 1344 era sufragània de Sant Pere de Gavà), de planta rectangular, molt modificada. Vora seu hi ha un gran aljub buidat a la roca i al voltant d’aquest es conserven algunes sepultures antropomorfes. El castell havia estat desmantellat el 1469, durant la guerra contra Joan II. A la de Successió, els darrers resistents es refugiaren al castell fins que el reducte fou vençut. A la fi del segle XIX, quan fou visitat per membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, al castell habitaven uns pagesos. El castell i les terres annexes foren adquirides per l’industrial Manuel Girona i Agrafel el 1897. Al peu del castell hi ha el santuari de la Mare de Déu de Bruguers, al lloc del Sitjar. La capella, documentada el 1321, és romànica, probablement de la fi del segle XII. D’una nau, l’absis semicircular és ornamentat amb mènsules; a la façana de ponent hi ha el portal, del segle XV, amb els escuts de la família Marc, que figuren també en les claus de volta del cor gòtic. Al segle XVI s’adossà a la capella una casa per als ermitans que aleshores en tenien cura. Al terme hi havia hagut, encara, la capella de Santa Magdalena del Sitjar, documentada el 1307. Al lloc de la Roca, encara en resten alguns vestigis. A llevant del castell i del santuari s’ha construït la urbanització denominada Bruguers.

Querat, l’Horta i altres masos

Al pla de Querat, a l’extrem de ponent del terme, vora la carretera trobem Can Riera del Serguerar, avui Mas Rosés, que conserva estructures dels segles XV i XVI, quan fou centre d’una gran explotació agrícola. Té una torre rodona de defensa unida al mas per una passera (boada). Al pla de Querat hi havia hagut també el mas de Can Gairald. El Mas de l’Horta és l’únic que s’aguanta de l’antiga quadra de l’Horta, esmentada en el fogatjament de Pere III (1365-70). La Casa de la Roca s’anomena Can Ribes des del segle XVIII, quan el fabricant barceloní que li donà nom la va restaurar. Altres masos, que desaparegueren vers la fi del segle XIX, eren, a la Marina, Cal Fogueres, Cal Torelló, Ca l’Aimar. Prop de la vila: Cal Rascló, Can Pere Bori, Cal Todo, Can Tintorer i Can Glòria. Els masos que hi ha vora la riera de Sant Llorenç, Cal Sellarés, el vell Maset d’en Solanes i Can Tries, bé que amb accés des de Gavà, pertanyen ja al terme de Viladecans. A la serra litoral trobem Can Valls del Racó i, als primers estreps de ponent, Can Roig i la Colònia Amat de la Font del Ferro, abans Mas Vila. En aquests contraforts occidentals hi havia la Clota, Can Passoles, Can Perers, el Maset i, més enllà de la vall de Joan, l’antic Mas Calbet. Al Sitjar es destaca el Mas de Bruguers i Can Ramoneda. També hi ha el Mas Cortils, als terrenys del qual s’han bastit xalets d’estiueig. En aquesta vall central, presidida pel castell d’Eramprunyà, el Coll Roig i el roc del Migdia, hi havia els masos de Can Bonet, Cal Margarit, Ca n’Espinós, Can Torrents, Cal Guinot i Cal Nen, al pla de les Bòviles.

Els jaciments arqueològics

Gavà té un jaciment arqueològic d’una gran importància, situat a la barriada de Can Tintorer. Es tracta d’un complex miner d’època neolítica assentat en un terreny d’esquists silúrics. Les mines es localitzen al subsol dins el context paleozoic, amb mineralitzacions de fosfats i silicats. És l’única explotació minera neolítica detectada a la península Ibèrica, i les que es coneixen a Europa ho són de sílex. El descobriment de les mines neolítiques de Can Tintorer va ser fortuït; en rebaixar unes terres per a la construcció de pisos es descobriren unes galeries que contenien una gran quantitat de terrissa i ossos humans (el susdit rebaix destruí un extens sector del jaciment). Les restes arqueològiques trobades fins ara pertanyen a la cultura neolítica dels sepulcres de fossa, l’economia de la qual era fonamentalment agrícola i ramadera, bé que, des del descobriment d’aquestes mines, es pot considerar que la mineria també hi tingué importància econòmica. La zona on s’han localitzat les galeries de les mines és força extensa; va des de Can Tintorer fins a incloure la serra de les Ferreres (delimitada per les rieres de Sant Llorenç a tramuntana i per la riera de les Comes i la riera de les Parets a migdia), urbanitzada en la part propera al nucli urbà i la resta de la serra coberta de bosc. S’hi han identificat en diversos indrets vestigis d’un establiment prehistòric. D’altra banda, a la serra de les Ferreres —de nom prou suggestiu— sembla que s’han extret minerals durant diversos períodes (fins i tot cap als anys quaranta encara hi hagué un intent d’explotació de mineral de ferro que fou abandonat a causa de la baixa qualitat del metall), cosa que permetria de suposar que també les mines van ser explotades al llarg de diverses èpoques. Les restes arqueològiques exhumades revelen que l’explotació de les mines va iniciar-se fa uns 6.000 anys i són, de moment, les úniques mines que hom ha documentat del Neolític a la península Ibèrica. L’objectiu de l’explotació fou l’extracció de minerals utilitzats per a la fabricació d’elements d’ornamentació i d’eines de tall o de percussió. Un dels minerals explotats és la variscita, pedra de color verd anomenada tradicionalment cal·laïta, que es feu servir per a la manufactura de granets de collaret. Les mines presenten una estructura general molt uniforme que es regeix per la necessitat del seguiment dels filons. L’interior és format per corredors, el recorregut dels quals oscil·la entre 3 i 15 m. En alguns punts hi ha àmplies sales o distribuïdors que donen a nous corredors i a pous que enllacen amb noves galeries. Al turó del Calamot, darrere Can Ribes, de 84 m d’altitud, hi ha soterrats els fonaments i les parets del que fou un important poblat ibèric, estratègicament situat gairebé arran de la mar, ja que la costa aleshores seguia aproximadament la carretera de Santa Creu de Calafell, on devia tenir un embarcador. No es coneix el moment de fundació del poblat —cal tenir en compte que el jaciment ha sofert depredacions continuades d’excavadors clandestins—, però per materials recollits en algunes prospeccions és datable vers la primeria del segle I aC. En terrenys que foren de Can Valls del Racó, mas desaparegut, prop de la carretera C-245, sortint del nucli urbà en direcció a Castelldefels, hi ha vestigis, encara no estudiats, d’una antiga vil·la romana, de la qual es desconeix de moment el temps de fundació i l’època d’abandonament; tot i així, se sap que disposà d’un gran edifici, amb unes termes i tot el conjunt d’edificacions que hi sol anar lligat.

La història

El document més antic que menciona el lloc de Gavà és una donació del 1002 d’un alou al monestir del Vallès. El lloc de Gavà formà part del terme del castell d’Eramprunyà i posteriorment de la baronia d’Eramprunyà. Documentat des del 957, el castell pertanyia als comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Gombau de Besora i posteriorment pervingué al gendre d’aquest, Mir Geribert d’Olèrdola i als seus descendents, els Santmartí. Tanmateix, el domini superior del castell i del seu terme pertangué sempre als comtes i després als comtes reis, fins que el 1323 Jaume II vengué la baronia d’Eramprunyà a Pere Marc, tresorer reial. Aleshores els límits del terme del castell eren: des del Muntbaig, a llevant, per la Pedra Foradada, el rec de Sales i l’estany de la Murtra. A ponent i tramuntana per la riera de la Sentiu a l’honor denominada Rossell, la riera de Sant Llorenç, la capella d’aquest sant, el puig de n’Alió de Miramar, el cim del puig de l’Àguila i la riera de Sant Climent. En la guerra contra Joan II, Jaume Marc i Ballester era partidari d’aquest rei, motiu pel qual li fou confiscada la baronia per la Generalitat i fou empresonat. Alliberat per rescat, continuà lluitant a favor de Joan II, el qual el recompensà amb la jurisdicció plena de la baronia, un cop li fou retornada. Tots aquests fets són descrits en el magnífic Llibre de la baronia (consta desaparegut de l’arxiu d’Eramprunyà, de propietat privada). Foren personatges notables Jaume Marc, que fou armat cavaller per Pere III (va ser avi del famós poeta Ausiàs Marc), i, sobretot, Jaume Marc (1335?-1410), que, a part la seva actuació militar al setge de Morvedre (1365), tingué una gran importància com a poeta i literat, i el seu Llibre de concordances és d’un gran interès per al coneixement de la poètica i del lèxic catalans. La baronia d’Eramprunyà era una jurisdicció feudal que comprenia els llocs, els castells i les parròquies de Castelldefels, Begues, Sant Climent de Llobregat (amb el lloc de Sales, que pertanyia a aquesta parròquia), Viladecans, Gavà, la Quadra Burguesa i la torre del Fonollar (aquesta de la parròquia de Sant Boi de Llobregat). Aquests llocs i quadres pertanyien a diversos senyors que esdevingueren progressivament, durant el segle XIV, vassalls dels Marc. El 1449 s’alliberaven dels mals usos els remences en canvi d’una quota d’entre cinc i deu sous per foc. El 1552 la baronia passà dels Marc als Fiveller de Palou, que la posseïren fins el 1590. Després esdevingué propietat indivisa, per una part, dels Torrelles, els Sentmenat, els Copons i els Sarriera, i, per l’altra, dels Cardona, els Erill, els Bournonville, els Pérez-Moreno, els Garma i els Foixà.