L’origen és incert, i té tradició en diversos països europeus. A Catalunya apareix documentat al segle XIV amb relació a la processó de Corpus de Barcelona (David i Goliat i Sant Cristòfol). Inicialment era representat per un home enfilat en xanques i més tard adoptà l’aspecte de guerrer. Fins al segle XVI no aparegué la geganta com una dama abillada a la moda. A més dels gegants de la ciutat, del municipi, hi havia a Barcelona els de les parròquies del Pi i de Santa Maria del Mar; també València i Palma tenien parelles de gegants. Al segle XIX es generalitzà el seu ús més enllà del Corpus (festa major, carnaval) i acompanyats dels nans o capgrossos.
Ballada de gegants
© Jaume Ferrández
La tradició dels gegants tingué una gran revifalla a Catalunya des del 1980 amb la construcció de nous gegants (molts amb materials més lleugers com la fibra de vidre) i la proliferació de trobades de gegants. El 1984 es constituí l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, que des del 1985 designa anualment una Ciutat Gegantera. A mitjan segona dècada del segle XXI tenia unes 400 colles associades.
A partir de les resolucions acordades en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana celebrat els anys 1995 i 1996, es consensuà la següent definició bàsica de gegant: figura vertical de característiques humanes, de mesures considerablement superiors a les d’un individu de dimensions normals, que conduïda des de l’interior per una persona participa en les festes i celebracions, amb un caire festiu i alhora de símbol col·lectiu. A la vegada es diferenciaren del gegant tradicional altres variants existents: el gegantó és un gegant de dimensions superiors a la figura humana però marcadament més reduïdes que les de la mitjana dels gegants. En qualsevol cas, però, és conduït per persones d’alçada adulta. Malgrat ser un gegant se l’anomena gegantó només quan es fa en relació amb altres gegants.
Gegantet
© C.I.C - Moià