Situació i presentació
El municipi de Gelida és situat a llevant de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Baix Llobregat. Amb una extensió de 26,71 km2, limita al N amb Sant Llorenç d’Hortons i amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), a l’E amb Castellví de Rosanes i Corbera de Llobregat i al SE amb Cervelló, tots tres municipis del Baix Llobregat. Al S és envoltat pel terme de Subirats i, a l’W, en una petita franja limita amb Sant Sadurní d’Anoia. El municipi comprèn, a part el poble de Gelida, cap de municipi, els barris de les Cases Noves, el Puig, Sant Salvador de la Calçada, la Valenciana, els Tarongers, els Molins (també anomenat Carrer dels Molins), les urbanitzacions del Martivell, Safari, Sant Salvador i el Serralet, i també l’antic veïnat de la Ferreria, a més de nombroses masies.
Al terme es diferencien clarament dos sectors: d’una banda el sector accidentat, corresponent al vessant de llevant i de migdia de la serra d’Ordal, coberta d’abundants pinedes i amb nombroses fonts, i d’una altra, la plana, de vegetació pobra i aprofitada per als conreus, que correspon a la vall inferior de l’Anoia, abans que el riu entri al Baix Llobregat per l’estret de Gelida.
El marc físic
El terme és drenat per l’Anoia, que el travessa de SW a NE, on desguassen diversos torrents com la Rierassa, per l’esquerra, i els torrents de Can Garró, de Vallverdina, de Sant Miquel, de la Fenosa i de les Fonts, per la dreta. En el sector accidentat del massís d’Ordal el límit del terme coincideix amb la divisòria de les aigües que van a l’Anoia i les que aboquen directament al Llobregat. Al coll de Can Canals (572 m) coincideixen els termes de Castellví de Rosanes, Corbera i Gelida; el puig de les Agulles, que és el més alt (652 m), és la fita comuna dels termes de Corbera, Cervelló i Gelida, i el turó de Montcau (643 m) termeneja entre Gelida i Subirats.
Les roques són predominantment cretàcies, però a la part oriental del terme entren en contacte amb formacions triàsiques i calcàries no gaire pures, una mica argiloses, aptes per a la fabricació de ciments naturals, activitat avui abandonada. La mola del turó de Montcau ja és marcadament cretàcia. El relleu és arrodonit, gastat per l’erosió, que ha format rasclers, engorjades i torrenteres (fondals), amb vegetació pobra (garriga) on predominen el coscoll, la mata, l’argelaga, el ginebre i abans també el margalló. El bosc és constituït per pins blancs, en predomini sobre les altres espècies arbòries, llevat de les vores de l’Anoia, on es pot veure alguna albereda i altres arbres de ribera. El clima és mediterrani, amb una temperatura mitjana anual de 16ºC i una precipitació de 550 mm anuals.
La complexitat geològica del terme es manifesta en una abundància d’aigües naixents que contrasta amb l’eixutesa d’altres termes penedesencs. El municipi té catalogades diverses fonts: la font del Noguer, la font de Can Ginebreda, la font de Can Voltà, la font de la Cauma, la font del Senyor, la font Freda, la font de Can Torrents, la font de Sant Miquel, la font de Barbuda o del Ferrer, la font de Can Panyella, la font del Clar i, sobretot, la font de Cantillepa, situada sota el castell, que és la més coneguda i un lloc on es fan aplecs.
Les comunicacions
Gelida és situada en un lloc estratègic per a les comunicacions; a part la xarxa de carreteres locals, hi passen la C-243b de Vilafranca a Martorell, la AP-7, amb una sortida al poble, i el ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. La línia fèrria, que entra al terme de Gelida per la riba esquerra de l’Anoia i en surt per la riba dreta després d’haver creuat el riu per tres ponts successius, té estació al barri de l’Estació, a una altitud de 86,4 m, això és, a 109,6 m de diferència respecte del centre del poble. Per salvar el desnivell entre l’estació i el poble sorgí la idea al començament del segle XX de construir un funicular; mossèn Jaume Via i Josep Rosell i Massana en foren els entusiastes promotors. S’encarregà del projecte l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí. El funicular s’inaugurà el 1924 i té un recorregut de 864 m. La seva vida es va veure perjudicada per la proliferació del transport en automòbil. Des del 1980 se’n fa càrrec la companyia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
La població i l’economia
La població de Gelida (gelidencs) era de 1.823 h el 1860. El 1900, a causa de la crisi de la fil·loxera, havia minvat a 1.733 h. D’aleshores ençà, però, ha seguit un creixement constant, amb una única inflexió com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola. El 1930 hi havia 2.283 h, i 2.242 h el 1940. El 1950 eren 2.429 h, 2.689 h el 1960, 3.482 h el 1970, 3.650 h el 1981 i 5.650 h el 2005. Hom observa, doncs, un increment de la població en les últimes dècades del segle XX. La funció d’estiueig i de segona residència de Gelida fa que durant els períodes estivals de vacances augmenti el nombre de població fins a 7.000 h. La majoria de la població activa del municipi es dedica a la indústria o als serveis en el mateix poble, si bé també es dóna un important flux laboral vers Martorell i Barcelona.
En la vida econòmica del municipi l’activitat agrícola és secundària i l’economia es basa primordialment en la indústria. La meitat de les terres es dediquen a la vinya, i a la resta hom conrea oliveres, fruiters, cereals i hortalisses, a les terrasses de l’Anoia. Gelida és una població amb cert caire industrial. La principal indústria és la paperera, sector on destaca l’empresa Guarro Casas, fundada el 1825 i situada al Molí Vell, a la ri-ba dreta de l’Anoia, prop de l’estació. Durant la dècada del 1980 s’instal·laren a l’antic recinte de l’empresa paperera La Gelidense tot un seguit d’indústries provinents de l’àrea industrial del Barcelonès i del Baix Llobregat. També és important l’activitat comercial i el turisme. El dilluns és el dia del mercat setmanal.
El poble de Gelida
El poble de Gelida és situat a 195 m d’altitud, en un tossal bastant atalussat de la riba dreta de l’Anoia. El 2005 tenia 5.650 h. L’església parroquial, dedicada a sant Pere, fou construïda el 1871 al cor de la població, en substitució de l’antiga església parroquial, de la mateixa advocació, que era la capella del castell. La parròquia de Sant Pere de Gelida pertany a l’arxiprestat de Martorell, vila de la qual també depèn judicialment.
El castell de Gelida, origen històric del poble actual, és situat damunt un tossal a la dreta de l’Anoia, des del qual es domina el poble, el curs baix de l’Anoia i el camí que porta a Vilafranca, per on corria antigament la Via Augusta romana. És documentat el 963 entre els termes del castell de Masquefa. En la reorganització de les fortificacions de frontera, posterior a l’escomesa d’Almansor a la ciutat de Barcelona el 985, Ènnec Bonfill, que havia d’esdevenir primer senyor de Cervelló, readquirí el castell de Gelida per una permuta amb el monestir de Sant Cugat del Vallès el 998. Des d’aleshores el castell pertangué als Cervelló, que posseïren la baronia de Gelida, la qual comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons. El 1297 la vengueren al rei Jaume I. Durant el temps que els Cervelló foren senyors de Gelida tingué lloc la incursió dels almoràvits, que, entrant pel Penedès, destruïren els castells d’Olèrdola i de Gelida. Posteriorment el rei vengué la baronia als comtes de Pallars i aquests als Arborea (1345). El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, el qual, amb la col·laboració dels homes de la Universitat de Gelida, féu obres de restauració al castell i hi fou enterrat a l’església, en un sarcòfag gòtic que des del 1939 es trobava en un museu barceloní i ha estat restituït al lloc d’origen. Francesc Bertran, el 1465, hostatjà al castell de Gelida el rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal. Això i el fet que el senyor de Gelida caigués presoner dels joanistes en la batalla de Calaf foren la causa que perdés el castell, el qual recuperà més tard, quan jurà lleialtat a Joan II. A mitjan segle XVI el castell passà per successió als Erill. Després fou creat un indivís: la meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau; l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon. Encara en la guerra contra Felip V de Castella hom defensà amb valentia el castell, que sembla que va ser enderrocat en les seves parts principals per ordre d’aquest rei després de la guerra de Successió. Els darrers senyors jurisdiccionals del castell de Gelida foren el marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau. El 1965 l’Ajuntament de Gelida n’adquirí la propietat i el mateix any es constituí l’Associació d’Amics del Castell de Gelida amb la finalitat d’iniciar-ne la restauració i la consolidació de les restes.
El castell és format per tres recintes, situats l’un a continuació de l’altre, bo i adaptant-se a les condicions del relleu de l’estret promontori on és edificat. El més alt, veritable reducte de la fortalesa, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat al punt més elevat per una torre imposant de planta semiel·líptica amb base atalussada, baluard defensiu per la part de muntanya. El recinte central, ben defensat per muralles laterals, amb una torreta quadrada a la dreta i dues més a l’esquerra, té, en la part inferior, una gran torre de planta rectangular i restes de les dependències gòtiques que protegeixen el pas al recinte inferior, probablement el menys antic de la fortalesa, on hi ha les restes d’un cos de guàrdia i l’església del castell, dedicada a sant Pere, que fou l’antiga parròquia, com hem dit. D’origen preromànic, és documentada el 945; l’església va ser reformada en diverses ocasions, la més important de les quals el 1780, any en què el rector demanà llicència als senyors del castell per a utilitzar la pedra dels edificis enderrocats a fi de construir el campanar, octagonal. L’absis antic no es conserva ja que l’església fou allargada per aquesta banda i hi fou bastit un absis de planta poligonal cobert amb volta de creueria. S’hi han descobert tres finestres preromàniques, que eren tapiades, i l’ara primitiva. S’han restaurat els pilars, s’ha reconstruït la volta i s’ha arranjat el paviment; va ser reoberta al culte per la festa major del 1979. El 1981 rebé com a donatiu un retaule barroc, datat el 1782, i diversos ornaments litúrgics. Fora de l’església hom descobrí algunes sepultures antropomorfes. A la plaça del Pedró i a l’església, anomenada així perquè hi havia el pedró o costell, senyal de jurisdicció i lloc de punició dels delinqüents, hom celebra anualment festivals de teatre i dansa.
L’activitat cultural de Gelida és intensa, amb un nombre important de col·lectius que desenvolupen les activitats més diverses. Destaca la Unió del Casal Gelidenc, fundada el 1896, l’Esbart Rocasagna (1967), els Nous Bastoners (1953), els Grallers de Gelida i d’altres com la ja esmentada Associació d’Amics del Castell de Gelida o la Coral Vallbardina. És obert al públic el Museu de Gelida-Casa del Senyor (1981) i la biblioteca pública Jaume Vila i Pascual. Els mitjans de comunicació locals inclouen una revista editada per la Unió del Casal Gelidenc, una emissora de radio i una de televisió. Quant a les festes, són ben populars la festa de Santa Llúcia, que se celebra al desembre, i la festa major, que s’escau a l’agost.
Altres indrets del terme
Entre els nuclis disseminats de Gelida esmentarem el barri de l’Estació, on hi ha una zona industrial i l’estació inferior del funicular. El Carrer dels Molins o els Molins és un barri situat uns 2 km a ponent de l’Estació, a la vora dreta de l’Anoia, dins un estret meandre. S’hi pot visitar el Molí Vell, on s’instal·là la casa Guarro el 1829, aprofitant les construccions anteriors. El raval de les Cases Noves tenia 50 h el 2005.
El raval del Puig, amb 60 h el 2005, a ponent dels Molins, és emplaçat sobre un tossal foradat pel túnel del tren en un lloc on hi ha un pas elevat a l’autopista. Darrere la masia de Can Duran hi ha la capella de Santa Magdalena del Puig, d’una nau, amb portal adovellat a la façana de ponent, un contrafort a la façana meridional i campanar de cadireta i lloses sepulcrals amb l’escut dels Bertran.
La Valenciana és un raval de cases escampades situat 1 km al S del Puig i a 2, 5 km del cap de municipi, prop de la carretera de Vilafranca a Martorell. Tenia 58 h el 2005. A la vora esquerra de la carretera de Gelida a Sant Llorenç d’Hortons hi ha el veïnat de la Ferreria, topònim que revela l’existència d’una antiga farga, documentada en època medieval. La caseria de la Ginebreda, als vessants septentrionals del turó de Montcau, és presidida per la gran masia de Can Ginebreda (392 m d’altitud), amb la font del mateix nom. S’hi accedeix per un camí de carro que surt del raval de la Valenciana en direcció a Ordal.
La caseria de Sant Salvador de la Calçada és formada per cases escampades a la riba esquerra de l’Anoia, prop de la confluència amb la Rierassa. El 2005 tenia 157 h empadronats. Guillem de Cervelló, el 1282, féu diverses donacions a l’església de Sant Salvador, del terme de Gelida. El nom de la Calçada indica el pas d’un camí antic, possiblement romà.
Els Tarongers, topònim que ja trobem al fogatjament del 1553, correspon actualment a un barri residencial situat entre la vila i el castell, amb restes de l’antic nucli. Finalment cal esmentar les urbanitzacions del Serralet, el Martivell (379 h el 2005) i Sant Salvador.
La capella de la Mercè, adossada a la masia de Ca l’Oller de la Muntanya, és emplaçada al SE de la població, a una altitud de 492 m, al solell del puig de l’Ollera vora un antic camí de bast del castell de Gelida a Corbera de Llobregat. La Torre del Cavaller de Lloselles és just al límit amb Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), on formava una antiga quadra. Al gener del 1509 el rei Ferran II féu armar cavaller Pere de Lloselles i els seus successors, privilegi que fou ratificat el 1787. Fins no fa gaires anys s’hi ha conservat l’escut dels Lloselles, del segle XVIII. A la Torre de Lloselles, com també s’anomena, es conserva, entre altres edificis molt transformats, una torre de planta circular, probablement d’origen medieval.