Bé que alguns dels seus integrants foren figures prominents de la prosa (José Bergamín, José María de Cossío, Ernesto Giménez Caballero, etc), és en el camp de la poesia on destacaren més i on els seus assoliments foren més notables. Els poetes més representatius són Federico García Lorca, Rafael Alberti, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Emilio Prados, Manuel Altolaguirre i Luis Cernuda. El seu punt de partida fou el redescobriment i la reivindicació de Góngora, en honor del qual s’autodenominaren ‘Generació del 27’, ja que aquell any se celebrava el tricentenari de la seva mort. Es caracteritzaren per una gran preocupació per la perfecció formal i per la màxima separació entre la forma i el contingut emocional o sentimental. Prengueren per mestre Juan Ramón Jiménez, a través del qual s’introduïren en la tradició poètica castellana, de què foren renovadors Alberti i García Lorca. També foren influències de pes l’avantguardisme europeu de l’època, en particular el dadaisme i el surrealisme, la temàtica folklòrica, que recrearen de manera molt estilitzada, i la concepció d’un art deslligat de tota problemàtica humana, tal com era exposat en La deshumanización del arte de J. Ortega i Gasset (1925). En consonància amb aquests elements, l’intel·lectualisme i l’hermetisme foren la nota dominant de la producció poètica del grup. Aquesta tendència minvà amb la dispersió dels seus membres, alguns dels quals s’exiliaren després de la guerra civil, moment en què tingué lloc la seva diversificació estilística. Els anys de màxima cohesió publicaren algunes revistes, entre les quals Litoral (1926-28) i Caballo verde para la poesía (1935-36).