Militar retirat el 1763, es reincorporà a l’exèrcit el 1791 i fou cap dels guàrdies nacionals a la Martinica. El 1792 passà a França, i fou diputat a la Convenció. Ascendit a general el 1793 a les campanyes d’Itàlia, el mateix any reprengué Toló —ajudat per Napoleó Bonaparte, aleshores comandant—.
Pel gener del 1794 fou nomenat pel Comitè de Salvació Pública comandant en cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793. Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d’abril obtingué la primera gran victòria sobre l’exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li comportà la recuperació d’una gran part del territori. D’acord amb Milhaud i amb Soubrany, delegats del Comitè de Salvació Pública, presentà a aquest organisme (12 de maig) un pla d’annexió de Catalunya a França.
Conquerí el fort de Sant Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20 000 homes) en el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon. L’atac previst al Principat no s’inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l’avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión havia bastit per protegir Figueres. En l’acció moriren Dugommier i el comte de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.