Entre els pobles primitius els genis solen tenir una funció subalterna respecte als déus. Sovint hom els ordena jeràrquicament i els concep com l’essència oculta de les coses i àdhuc com a esperits preexistents dels quals procedeix la vida de cada home. Hi ha genis de la natura (dels boscs, dels rius, de les fonts, de les muntanyes, etc), així com del matrimoni i de la família, de la vida i de la mort, etc. Objectes de tota mena de superstició —cal no indisposar-los, car són volubles i capriciosos—, llur favor és cercat mitjançant les pràctiques màgiques més diverses. En la mitologia romana, on recorda el dimoni dels grecs, el geni personificava l’ànima o principi vital i dictava a l’individu les normes de comportament; àdhuc els déus tenien llurs genis personals, representació de llur fons moral i espiritual. Hi havia genis protectors de les ciutats, dels edificis i dels llocs particulars. Hi hagué també un geni del poble romà i, a l’època imperial, el geni de l’emperador fou objecte d’un culte especial.
m
Religió