geologia

geología (es), geology (en)
f
Geologia

Taula dels temps geològics

© Fototeca.cat

Ciència que té per objecte l’estudi de la Terra (composició, estructura, història).

L’observació directa té, en geologia, una gran importància; el geòleg ha de destriar les causes i les modalitats dels canvis successius, estimar-ne les conseqüències i, particularment, reconstituir la història de la Terra. El mètode de recerca, essencialment, no és experimental, sinó més aviat històric. Al laboratori són estudiats alguns fenòmens geològics; però cal situar-ne els resultats en la perspectiva geològica tenint en compte una multiplicitat d’interaccions i la llarga història de la Terra. Una de les dificultats principals de l’experimentació geològica és la impossibilitat de simular el factor temps. En la investigació els geòlegs admeten que uns mateixos fenòmens elementals, independentment de quan s’hagin produït, han de donar uns mateixos efectes (principi de l’actualisme). No deixen, però, de tenir en compte que el món ha evolucionat i que les combinacions d’elements han pogut modificar-se. Com tota ciència, la geologia presenta uns resultats susceptibles d’aplicació pràctica; de vegades s’orienta únicament en aquesta direcció (prospecció de mines, recerca de reserves d’aigua, enginyeria civil, etc). Atesa la complexitat de l’objecte de la investigació geològica, ha calgut aprofundir en diverses direccions, de manera que la geologia moderna podria ésser considerada com un conjunt de ciències geològiques. La geofísica estudia sobretot la superfície de la Terra i els materials que hi afloren o són susceptibles d’aflorar-hi. La geoquímica es consagra a l’estudi de les estructures profundes. Un dels aspectes de la geologia és també l’estudi dels materials constitutius de l’escorça terrestre (roques). La mineralogia estudia els minerals, que solen presentar-se cristal·litzats. Una branca de la mineralogia, la cristal·lografia s’ocupa de les propietats geomètriques dels cristalls. En la natura l’amuntegament dels minerals forma les roques, l’estudi de les quals pertany a la petrografia, que fa l’observació de les roques a escala macroscòpica (a ull nu, amb lupa) i a escala microscòpica; per a les roques sedimentàries utilitza els mètodes de la sedimentologia, que permeten de reconstituir les condicions de formació d’aquest tipus de roques. Hi ha un grup de disciplines geològiques amb preocupacions més purament històriques. L’objecte de la paleontologia és l’estudi dels fòssils, és a dir, de les restes, completes o parcials, dels organismes que hi ha en les roques, així com dels vestigis de llurs activitats. La icnologia estudia els vestigis de l’existència i de l’activitat dels organismes fossilitzats i també els copròlits, excrements fòssils. La paleontologia ofereix unes fites cronològiques, en el qual cas hom estudia uns grups de fòssils segons les diverses capes (grups que serveixen de patró), i fa possible, igualment, la reconstitució de la fisonomia de la Terra en les diverses èpoques (paleogeografia). La sedimentologia estudia les característiques dels sediments, cosa que indica en quin medi es formaren. Aquests residus s’acumulen en capes (estrats), l’estudi de les quals pertany a l'estratigrafia. La geotectònica estudia les deformacions que afecten les capes i analitza plegaments, clivelles i també microdeformacions, que tenen un gran interès per a aïllar les diverses fases de plegament. En la recerca de les causes de semblants moviments, estudia els sismes, la gravimetria: fenòmens que pertanyen a la geodinàmica interna (geodinàmica). Les deformacions són considerades a escala mundial, i l’estudi de la deriva dels continents (plaques continentals) n'és un exemple. És en aquests vasts moviments que hom cerca l’origen de la formació de les serralades muntanyoses. Són nombroses les aportacions de la geofísica en geotectònica. Les forces internes contribueixen a l’assentament dels relleus, l’estudi dels quals pertany a la geomorfologia. L’estudi dels factors d’erosió, que els geomorfòlegs anomenen processos morfogenètics, constitueix una branca de la geologia, la geodinàmica externa, que estudia els processos d’alteració de les roques (en relació amb la pedologia), els factors d’erosió i els agents de transport (vent, aigua, glaç). Els dipòsits són correlatius d’una etapa de l’evolució i llur anàlisi (amb els mètodes de la sedimentació) permeten de reconstruir-ne el procés.

En el sentit actual, el terme geologia aparegué el 1657, però no fou fins al segle XIX que aquesta disciplina començà d’ésser estructurada. És cert que d’ençà de l’antiguitat alguns autors havien observat uns fenòmens naturals, però sense treure'n cap profit. Els fòssils han intrigat des de sempre els curiosos, però, com que llur estudi tocava el problema de l’origen del món, d’ençà de l’edat mitjana fou severament controlat per l’Església. Els estralls observats eren explicats pel diluvi. Leonardo da Vinci i Bernard Palissy observaren els fenòmens naturals. Allò que primer preocupà els geòlegs foren els estudis de mineralogia i paleontologia. La mineralogia progressà al segle XVII paral·lelament amb les ciències exactes. El 1609 B. de Boodt escriví Historia gemmarum et lapidum, on, a més de tractar de les propietats guaridores de les pedres precioses, en proposà una escala de duresa. En un llibre escrit el 1669 Niels Steensen indica que en els cristalls de quars la longitud i el nombre de cares poden variar, però que els angles es mantenen constants. Aquesta observació fonamental és suprimida en la traducció francesa. Bartholin i Huygens observaren la doble refracció d’alguns cristalls. Moltes d’aquestes descobertes foren refetes al segle XVIII, quan Romé de l’Isle (1736-90) i René-Just Haüy (1742-1822) fundaren la cristal·lografia moderna. El primer reféu la descoberta de Steensen i Haüy ensenyà que cada espècie cristal·lina té una forma primitiva la juxtaposició de la qual constitueix una xarxa regular que només pot admetre un eix de simetria d’ordre 2, 3, 4 o 6. A la mateixa època Buffon emprengué les seves investigacions de paleontologia. Michell, Needham i Werner multiplicaren les observacions sobre la inclinació de les capes. Desmaret distingí el plec còncau i el plec convex. Michell estimà en 600 m/s la velocitat de les ones del sisme que, el 1761, afectà Lisboa. Packe (1743) i Guettard (1746) esbossaren els primers mapes. Com que els fets observats eren més i més nombrosos, hom elaborà les primeres teories. Werner, en veure que moltes roques contenien fòssils, considerà que totes les roques es formaren a la mar ( neptunisme). Hutton, el 1795, observà que certes roques, com el granit i el basalt, són d’origen intern i oposà el plutonisme al neptunisme. Al segle XIX la geologia es consolidà. La cristal·lografia i la mineralogia es beneficiaren dels progressos de la física i de la química. El 1820 Mohs proposà una escala de duresa, encara vigent. El microscopi de polarització fou enllestit el 1841. Berzelius classificà els minerals a la segona meitat del segle, i al començament del segle XX fou precisada la classificació de les roques (Cotta, Rosenburg, Lacroix). Les altres branques de la geologia foren sotmeses a l’elaboració de teories. William Smith féu veure que els fòssils varien amb les capes; Cuvier constatà això mateix i explicà aquest canvi a través d’unes catàstrofes que destrueixen els éssers vivents en un lloc donat, alhora que els que se'n salven els substitueixen. D’Orbigny féu intervenir una sèrie de creacions successives. J.B.Lamarck (1744-1829) i E.Geoffroy Saint-Hilaire, sorpresos per l’existència de formes intermèdies, admeteren que les espècies es mantenen en canvi perpetu i contraposaren el transformisme (o evolucionisme) al fixisme. Però calgué esperar Charles Darwin perquè aquesta teoria tingués l’adhesió de la majoria d’investigadors. El 1876 Huxley descriví unes formes en progressió entre els avantpassats del cavall: els dubtes s’esvaniren. Aquests descobriments, afegits als de l’estratigrafia, permeteren l’elaboració de les primeres escales cronològiques. El 1830 Ch. Lyell enuncià el principi de l’uniformitarisme. Del 1883 al 1909 Suess escriví la primera gran síntesi geològica, Das Antlitz der Erde (‘La cara de la Terra’), que parla de la seva estructura profunda. Tots aquests corrents foren continuats al segle XX. Les estructures minerals són explorades amb els raigs X. En paleontologia l’estudi se centra més i més en els microfòssils (micropaleontologia). La sedimentologia es desenvolupà a partir del 1930. D’ençà del 1945 els pedòlegs (Ehrart) i els geomorfòlegs (Tricart) insisteixen en el paper del clima i les seves variacions en la gènesi del relleu. Al començament del segle XX Oldham, Gutenberg i Mohorovičić estudiaren l’estructura interna del globus. Wegener avançà la teoria de la deriva dels continents i Argant l’aplicà a la gènesi de les muntanyes. Des dels anys seixanta l’estudi del fons dels oceans féu progressar l’estudi de la deriva de les plaques continentals. Els mètodes quantitatius són utilitzats en geologia des de fa uns quants anys.

La geologia als Països Catalans

Els primers treballs geològics moderns dels Països Catalans daten del s XVIII, com els de Serra i Postius, Closasó, Clarasid i Barrera per al Principat, Cabanilles per al País Valencià i F. Bauzà per a les Balears. A la primera meitat del s XIX aparegueren monografies estrictament geològiques, com les del francès L. Carez i el llenguadocià A. Vézian sobre el Principat i les que dedicaren a la província del Rosselló Élie de Beaumont i Dufrenoy en les seves Mémoires pour la description géologique de la France; a la resta del Principat, un esplet d’enginyers de mines i naturalistes (Francesc M. Bolòs, Ezquerra, Maestre, De la Mármora, Sánchez i Dalp, Llobet i Vall-llosera, Aldana, Yáñez i Girona); a les Balears, a més de De la Mármora, Paul Bouvij, autor de la bonificació del prat de Sant Jordi, vora Palma (Mallorca). El 1870, amb la creació de la comissió del mapa geològic de l’Estat espanyol a Madrid, s’iniciaren els treballs de cartografia geològica a escala 1:400 000 dels Països Catalans: Silví Thos i Codina i Josep Mauret redactaren la memòria de la província de Barcelona, el prestigiós Lucas Mallada la de Tarragona, Lluís Marià Vidal les de Lleida i Girona, i ell mateix i E. Molina establiren el mapa d’Eivissa i Formentera, seguint els de Mallorca i Menorca, estudiades el 1878 per Henri Hermite. D. Cortázar, M. Pato (1882) i P.de Novo Chicarro (1915) publicaren les memòries corresponents al País Valencià. Al darrer terç del segle s’inicià la primera escola geològica dels Països Catalans: la del seminari conciliar de Barcelona, sota el mestratge del canonge Almera, fundador del museu de geognòsia i paleontologia; a partir del 1886 treballà amb Bofill i Poch en l’elaboració d’un nou mapa de la província de Barcelona, patrocinat per la diputació. De l’escola del seminari sortiren els geòlegs Norbert Font i Sagué i Marià Faura i Sans (i després els paleontòlegs Josep Ramon Bataller i Lluís Via), continuadors d’Almera al seminari, col·laboradors del “Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural”, institució fundada el 1900, i del del Centre Excursionista de Catalunya. L’espeleologia tingué, gràcies a ells, una gran embranzida: promogueren institucions de tanta volada com el Museu de Ciències Naturals (1882), després Museu Martorell, de Barcelona. Federico Botella (1854) i Joan Vilanova i Piera (1893) iniciaren la geologia al País Valencià, però fins en 1891-95 no n'aparegué una tesi, la de René Nicklés, sobre el sector valencià que ara és conegut com a serralades Subbètiques. Una nova escola geològica es formà a la Universitat de Barcelona, a partir del 1910, amb motiu de la creació de la facultat de ciències, on obtingué la primera càtedra de geologia Maximino San Miguel de la Cámara. El 1919 la Mancomunitat projectà el mapa geològic català a escala 1:100 000, obra interrompuda el 1923. El 1927 s’inicià l’elaboració del mapa geològic a escala 1:50 000 per part de l’Instituto Geológico y Minero de España, el qual portà a terme el mapa de la província de Barcelona, amb el nou centre d’investigacions geològiques de la diputació, dirigit per San Miguel de la Cámara. Hi col·laboraren, estimulats pel congrés geològic internacional del 1926, que portà a un millor coneixement dels Pirineus, amb la regió volcànica d’Olot i la conca potàssica del Bages, Marcet i Riba, Font i Tullot i Solé i Sabarís fins el 1932, mentre Bataller treballava sobre la província tarragonina. Mentrestant, el francès Chevalier s’establí a Barcelona, on influí, sobretot, sobre geògrafs, com Pau Vila. Aquells anys iniciava la tercera escola geològica, la mallorquina, Bartomeu Darder i Pericàs, influït per Paul Fallot, que del 1910 al 1927 elaborà la seva tesi sobre la serra de Tramuntana. Seguí Guillem Colom i Casasnovas el 1926, coincidint amb el congrés geològic internacional, que estimulà vocacions nacionals (Rosselló i Ordines) i estrangeres (Spike i Haanstra estudiaren Eivissa). Després de la de Mallorca, Darder estudià les serralades Subbètiques valencianes i s’inserí en una quarta escola, que no arribà a reeixir: la representada per Francesc Beltran i Eduard Boscà a la Universitat de València, D. Jiménez de Cisneros i els seus deixebles Lincoln Albricias i F. Gómez Llueca, que elaboraren a Alacant més d’un centenar de treballs des del 1906, i V. Sos i Baynat a Castelló de la Plana. Després del congrés geològic internacional del 1926 l’escola de Göttingen trameté al País Valencià investigadors com R. Brinkmann, S. Gallwitz, C. Hahne i F. Lotze. El 1929 s’inicià la publicació dels 5 volums de la Géologie de la Méditerranée Occidentale, sota la direcció de Marcet i Riba, en els tres primers volums de la qual és tractada la geologia dels Països Catalans. A Barcelona hom reprengué el 1940 els treballs del mapa geològic 1:50 000 a les províncies del Principat, per part dels especialistes universitaris (Bataller, Marcet i Riba, San Miguel Arribas, Solé i Sabarís, Llopis i Lladó) i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Masachs i Alavedra). Aquesta especialització ha partit de la formació de diferents departaments a la universitat, entre els quals cal destacar els de paleontologia (J.M. Fernández de Villalta, M. Crusafont i L. Via, aquest de l’escola del seminari) i els de tectònica, geodinàmica i estratigrafia, sota el mestratge de Solé i Sabarís (J.M. Fontboté, O.Riba, C. Virgili). El 1973 l’especialitat de geologia esdevingué facultat autònoma. P. Fallot havia passat de Mallorca a les regions meridionals del País Valencià, i el seguiren una munió de geòlegs francesos a partir del 1960 (M.Durand Delga, J. Azéma, Y. Champétier, J.Canerot, C. Montenat) i el valencià B. Garcia i Rodrigo. Els fulls valencians del mapa geològic, represos el 1940, anaren guanyant en precisió científica: de J. Meseguer i Pardo i D. Templado Martínez a E. Dupuy de Lôme i a Ríos, Almela o Navarro, i a G. Colom i B. Escandell per a les Balears. Ací Durand Delga ha fet escola a partir del 1960: a més de J. Azéma, R. Borrouilh ha estudiat Menorca, i Y. Rangheard, Eivissa i Formentera. L’escola mallorquina de la postguerra ha estat continuada per J. Bauzà, A. Muntaner i J. Cuerda, influïts també per P. Fallot.