Llançat per la Patachou el 1952, la seva obra assolí una gran difusió durant els anys setanta. Componia la música (d’arrel popular, gairebé sempre al servei del text) i les lletres, les quals, editades com a poemes (1963), obtingueren el premi de poesia 1967 de l’Académie Française. Autodidacte, coneixia a fons la poesia francesa, que sovint musicà i fou influït sobretot per Villon. Construïa les lletres amb un gran rigor tècnic, sota una aparença a vegades vulgar (emprava sovint obscenitats i argot). Milità (1946) en grups anarquistes, i la temàtica de la seva obra ha conservat un to àcrata, contra l’ordre establert (representat sovint pels flics, ‘la bòfia’); les seves posicions pacifistes, anticlericals, contra la pena de mort, no es traduïen, però, en cap engatjament. La seva obra, dominada per la tendresa i la ironia, tracta de l’amor (que coexisteix amb una constant de misogínia), de l’amistat, de la mort, de l’existència de Déu, de la violència, i mostra una indissimulada simpatia pels marginats —malfactors, prostitutes—. Publicà (1954) la peça teatral Les amoureux qui écrivent sur l’eau. Influí especialment en la nova cançó catalana. Moltes de les seves cançons han aconseguit una gran popularitat (La mauvaise reputation, La prière, Le fantôme, La non demande de mariage, etc).
Georges Brassens
© Fototeca.cat
Autor i intèrpret de cançons francès.