Doctor en filosofia i lletres, reorganitzà l’ensenyament de filosofia a la Universitat de Brussel·les (1897-1914), ciutat en la qual fundà laboratoris de psicologia. Des del 1919 professà a Barcelona, on creà el Laboratori de Psicologia Experimental, sota el patrocini de la Mancomunitat. Una nota despectiva del baró de Viver, diputat de la Mancomunitat, imposada per la Dictadura, provocà una lletra de solidaritat de cent professors de la Universitat Industrial amb Dwelshauvers, el qual fou destituït juntament amb els signants del document (maig del 1924). Aviat fou professor a l’Institut Catholique de París. Iniciat en el pensament husserlià, evolucionà cap a una neoescolàstica apresa a Barcelona. Enuncià tres lleis psicològiques: síntesi, hàbitat i dinamisme inconscient, influït per Wundt i Ribot. Publicà, entre altres obres, La psychologie française contemporaine (1920), editada per l’Institut d’Estudis Catalans, Traité de Psychologie (1928 i 1934), L’exercice de la volonté (1935) i La Catalogne et le problème catalan (1926).