Inicià la seva activitat en el populisme el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d’evadir-se'n i s’establí a Ginebra fins el 1917. A l’exili fundà (1883) el Grup d’Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a l’estranger (1894).
Marxista convençut, combaté l’anarquisme i defensà la necessitat d’organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació, juntament amb Lenin, de l’Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels “economistes”. Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d’algun principi democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria d’ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també cap a la línia menxevic, defensora d’un partit de masses més que no pas d’una organització elitista, i s’oposà més endavant al centralisme democràtic.
El 1917, reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la continuació de la guerra contra l’invasor. Això l’aïllà del triomf de la Revolució d’Octubre, a la qual s’oposà, fet que determinà el seu eclipsament. Els seus nombrosos escrits foren recollits en 24 volums: Sočinenija (‘Obres’, 1923-27).