El seu primer llibre Romancero de la novia (1920), acusà influències de Juan Ramón Jiménez i d’Enrique Menéndez Pelayo. A Madrid s’incorporà al moviment ultraista i escriví a la revista “Grecia”; també col·laborà a “Ultra” d’Oviedo. Més tard s’adherí al creacionisme. Fruit d’aquesta etapa són Imagen (1922), Manual de Espumas (1924), Fábula de Equis y Zeda (homenatge a Góngora, 1927), Limbo i Poemas adrede (1932; edició completa el 1943). Són també d’aquesta època els primers versos neopopularistes a la manera d’Alberti i García Lorca, i les primeres obres de retorn al realisme ( Versos humanos , 1925; Soria, galería de estampas y efusiones , 1932). Alondra de verdad (1941) representa la síntesi, amb una poesia experimentalista i lliure sobre temes oferts per la realitat. Conreà la poesia tradicional i de circumstàncies ( Paisaje con figuras , 1956; Mi Santaner, mi cuna, mi palabra , 1961) i la poesia amorosa ( Amor solo , 1951; Sonetos a Violante , 1951-57). El 1953 publicà Biografía incompleta (1925-52), on és recollida tota la producció creacionista posterior a Manual de Espumas ; el 1972 publicà Cementerio civil , rememoració d’alguns escriptors ja morts que el poeta conegué; el 1980 publicà una antologia dels seus versos en dos volums: Poemas mayores i Poemas menores ; i el 1985 publicà el llibre de poemes Cometa Errante . També publicà poesia religiosa ( Via Crucis , 1931; Ángeles de Compostela , 1940). Pòstumament hom edità els dos volums de l’obra poètica completa que ell mateix havia preparat abans de morir, Obras completas. Poesía I-II (1989). Com a estudiós de la literatura, hom li deu l' Antología poética en honor de Góngora (1927) i Poesía española ( Contemporáneos ) (1932, augmentada el 1934). Premi nacional de literatura (1925), membre de la Real Academia Española (1947) i premi Cervantes (1981).
Oscar Esplà,entre Gerardo Diego i Federico García Lorca
© Fototeca.cat
Poeta castellà.