Bé que d’origen desconegut, sembla que hom pot identificar la primitiva cultura germànica amb una certa civilització del bronze final que, partint d’un nucli situat al sud d’Escandinàvia, emigrà cap a la zona costanera compresa entre l’Oder i el Weser, ocupà la gran plana europea i es posà en contacte amb el món mediterrani, on la conquesta romana en limità l’expansió. En època d’August, el límit meridional de poblament germànic era constituït pel curs del Danubi fins a la conca pannònica. Fins a l’època de Marc Aureli el món germànic romangué en una relativa estabilitat, però a la segona meitat del s II començà novament a posar-se en moviment. Al s III fracassaren repetidament els intents de ruptura del limes es produí la refosa dels pobles germànics: aparegueren confederacions de caràcter militar (les dels saxons, els francs i els alamans, entre les més importants), que amenaçaren constantment les fronteres de l’imperi Romà fins a l’època de les grans invasions dels ss IV i V, que penetraren en el territori romà i constituïren regnes independents ( bàrbar )2). Llur estructura social comprenia tres estaments: la noblesa, els homes lliures (guerrers) i els esclaus (entre els quals figuraven els presoners de guerra). Seminòmades, amb tendència al sedentarisme, habitaven en poblats de cabanes aïllades i en campaments. Llur economia era rudimentària i diversa; es dedicaven a l’agricultura, principalment de cereals, i a la ramaderia, en especial de bovins i d’equins. Mediocres terrissaires, eren hàbils teixidors i excel·lents metal·lúrgics i orfebres. No utilitzaren la moneda. Llurs monarques eren elegits però el veritable poder corresponia a les assemblees locals d’homes lliures. Per a la guerra escollien els capitosts entre els millors, i aquests s’envoltaven d’un seguici de guerrers (comitatus), que els prestaven jurament de fidelitat fins a la mort; llur poder era gairebé absolut, amb la condició de respectar certs drets, com el de la repartició del botí. Llur religió era animista i divinitzava les forces de la natura: els boscs i els arbres eren sagrats. Els déus principals eren Wotan o Odín, déu de la màgia i la victòria, Ziu o Tyr, del dret i les assemblees, Donnar o Thor, del tro, i les divinitats de la guerra i de la fecunditat, com Nerthus o Freya. Hom coneix pocs detalls de llur culte i ritual, però tenien pràctiques endevinatòries o propiciatòries i feien sacrificis en massa dels vençuts i processons amb carros sagrats. Practicaren la incineració, fins que el contacte amb el món romà féu que es convertissin al cristianisme i adoptessin la inhumació.
f
m
Història
Expansió dels pobles germànics
© fototeca.cat
Individu d’uns pobles indoeuropeus que antigament habitaren la Germània.