És considerat l’autor més interessant de la primera meitat del s XV en el camp de la cançó profana. Quasi totes les seves cançons, de gust fi i jovial i d’una gran intensitat d’expressió, són fetes en forma de rondó i a tres veus, la superior de les quals —l’única que duu el text— dibuixa la línia melòdica de més fantasia. Les parts de tenor i de contratenor, amb una polifonia no gaire elaborada, semblen destinades a una execució instrumental. Són remarcables Triste plaisir et douloureuse joie (text d’Alain Chartier), De plus en plus se renouvelle i Filles à marier. En la música d’església són característiques, en relació amb Guillaume Dufay, l’absència d’un cantus firmus unificador d’una sèrie de peces i la influència de l’estil melòdic de les cançons. Parafrasejà melodies manllevades del gregorià i féu molt ús del fals bordó. Compongué fragments de misses, una vintena de motets, quatre magníficats, salms i himnes.