Es doctorà en ciències socials a la Universitat de Florència (1946), on desenvolupà la seva carrera acadèmica fins el 1976 i, novament, del 1992 al 1994 i on fou professor de filosofia moderna, lògica i doctrina de l’estat. En aquesta mateixa institució, impulsà la creació de la primera facultat de ciències polítiques d’Itàlia, la Cesare Alfieri, que presidí en 1969-71. Des del 1976 exercí la docència als Estats Units, on fou professor de les universitats de Stanford, Yale, Harvard i Columbia. Fou fundador i director de la Rivista Italiana di Scienza Politica (1971-2003) i editorialista del diari Corriere della Sera. Fellow de l’American Academy of Arts and Sciences (1975) i membre de l’Accademia Nazionale dei Lincei (1992), des del 1998 fou vicepresident de Società Libera, una entitat orientada a l’estudi i a la promoció de les idees liberals des d’una perspectiva independent.
Fou autor, entre altres obres, de Stato e Politica nel Pensiero di Benedetto Croce (1966) Parties and Party Systems (1976), La politica. Logica e metodo in scienze sociali (1979), Teoria dei partiti e caso italiano (1982), Elementi di teoria politica (1990), Homo videns. Televisione e post-pensiero (1997), Pluralismo, multiculturalismo e estranei. Saggio sulla società multietnica (2000), LaTerra scoppia. Sovrappopolazione e sviluppo (2003), Mala tempora (2004) i La corsa verso il nulla (2015). Els seus posicionaments sobre l’actualitat sovint donaren lloc a polèmiques pel caràcter contrari al consens general i la correcció política, especialment en qüestions com ara el multiculturalisme, el paper de la televisió o el pluralisme polític. Rebé, entre altres guardons, la Medalla d’Or de la presidència italiana de la República (1971), el premi periodístic Fundació Catalunya Oberta (2004), el PEN Club d’Itàlia (2004), el Príncipe de Asturias de ciències socials (2005), l’Elsa Morante (2009) i l’Isaiah Berlin (2013).