Ambientà les seves obres en el món popular proletari milanès dintre de les directrius neorealistes, amb una barreja singular de llengua i dialecte. S'inicià amb els contes Il dio di Reoserio (1954), Il ponte della Ghisolfa (1958) i La Gilda del Mac Mahon (1959) i les novel·les Il fabbricone (1961) i La catedrale (1974). Conreà també la poesia: L’amore (1968), Nel tuo sangue (1973), Diademata (1986) i el teatre: La Maria Brasca (1960), La monaca di Monza (1967), Erodiade (1969), SdisOré (1991), a més de versions actualitzades de tragèdies clàssiques: Amleto (1972), Macbetto (1974), Edipo (1977). Aportà també contribucions estimables a l’estudi de la pintura llombarda i piemontesa del s XVII.