Professor a Ferrara, Florència, Messina i Gènova, fou proscrit (1927) per la seva oposició al règim feixista. Desenvolupà una filosofia de caire idealista que abandonà (1914) per decantar-se vers un escepticisme fonamentat en una sèrie d’experiències com la de l’absència d’una raó vàlida per a tots els homes. Aquest escepticisme, juntament amb el racionalisme, el menà vers posicions positivistes, fenomenologistes i materialistes que intentà de superar a la seva darrera època cercant un fonament més profund de la realitat i de la persona humana. És autor de La trascendenza (1914), Lineamenti di filosofia scettica (1919), La filosofia dell’autorità (1920), Apologia dell’ateismo (1925), Apologia dello scetticismo (1927), Il materialismo critico (1927), Spinoza (1929), Le aporie della religione (1932), Motivi spirituali platonici (1933) i Le ragioni dell’irrazionalismo (1933).