El glacialisme quaternari a Catalunya planteja dos problemes: la delimitació de l’onada glacial més antiga, els vestigis de la qual gairebé han desaparegut, remodelats per les onades posteriors i per l’acció hidrogràfica, i l’atribució dels set nivells de terrasses fluvioglacials a dues, tres o quatre glaciacions distintes. En la seva extensió màxima, l’acció glacial afectà el sistema pirinenc en uns 170 km de longitud, del massís de Posets al del Canigó, i en uns 30 km d’amplada (fins a 37 km, del pic de Serrera al Cadí), cobrint uns 4.500 km2. Dins aquesta superfície les glaceres cobrien les àrees situades part damunt els 2.400 m alt, però al vessant atlàntic, a partir dels 1.800. D’aquestes conques de recepció davallaven les llengües glacials fins a 900-1.000 m, i al vessant atlàntic, fins a 600-700 m, afaiçonant les valls dels rius pirinencs.
En país català, la més occidental és la de l’Éssera, amb una llengua de 35 km de longitud, que moria a uns 900 m d’altitud. Venia després la de la Noguera Ribagorçana, amb 22 km, que finia a 920 m i damunt la qual romania suspesa la llengua de la Noguera de Tor, a 1.080 m alt. La Noguera Pallaresa posseïa la conca glacial més important del vessant mediterrani: la vall principal recorria 52 km i davallava a 820 m. Les valls glacials afluents per la dreta corresponien al riu de la Bonaigua, al d’Escrita i al Flamisell (18,5 km de longitud i fins a 1.000 m alt); per l’esquerra, a la Noguera de Cardós (28 km i fins a 850 m) i a la Noguera de Vallferrera (22 km i fins a 990 m). A la conca del Segre, més important que el glacialisme del col·lector fou el dels afluents de la dreta: riu d’Angostrina (la llengua del qual es deturava a 1.400 m), el riu d’Aravó (a 1.200), els petits Duran i de la Llosa, i la Valira (a 960). Els rius del Pirineu oriental en restaren poc afectats. La llengua del Ter s’allargava només 3,5 km, i 7 km la del Freser. La de la Tet només davallava a 1.600 m, però rebia les llengües de la ribera de Balaguer (6,5 km) i del riu de Carançà (8 km). Els 57 km de la llengua de la Garona, amb 400 m de gruix, transcorrien en territori català, on la reforçaven llengües afluents, per la dreta (l’Unyola) o per l’esquerra (l’Aigoamòtx, el riu de Valarties), de 10 a 15 km de llarg.
A més d’aquestes glaceres de vall, n'hi havia de circ, més petites, penjades a 1.400-1.800 m, de massissos individuats del Pirineu axial o de les serres interiors: del pic Gallinero i del Turbó, a la capçalera de l’Éssera; el Cadí, la Tosa d’Alp, el Puigmal, el pic de Bastiments, el Canigó, a l’aresta meridional del solc intrapirinenc; i la Tossa Plana de Lles, Campquerdós, el Carlit i Madres, a la septentrional.