Hom pot reduir l’ensenyament característic del gnosticisme cristià a tres punts: el Déu suprem és transcendent, diferent del creador del món o demiürg; l’home espiritual (pneumàtic) és constituït per un element diví, que el diferencia essencialment de l’home no pneumàtic; i la salvació consisteix en el coneixement d’aquesta realitat divina interna. A partir d’aquestes proposicions fonamentals, el gnosticisme fou dividit en multitud de sistemes i sectes. Les primeres formacions gnòstiques aparegueren en el si del judaisme hel·lenístic (Simó Mag, Cerint, Dositeu, Menandre). El principal centre del gnosticisme cristià del s II fou Alexandria, des d’on es difongué a Roma. Els grans mestres gnòstics alexandrins foren Basilides, Carpocrat i Valentí. L’escola valentiniana es desenvolupà en una branca oriental (Teòdot, Marció) i una branca itàlica (Ptolemeu, Heracleó). Uns altres grups coneguts són els naassens, els perates i els barbelognòstics. El 1946 la trobada d’una col·lecció gnòstica en llengua copta (ss V-VI) a Nag-Hammadi, Egipte, permeté un coneixement més ampli del gnosticisme posterior. L’actitud gnòstica perdurà en el mandeisme, el maniqueisme i el catarisme.
m
Cristianisme