Vida
Nascut en una família amb pocs recursos econòmics, s’inicià en la música a la Schola Cantorum de San Salvatore in Lauro, a Roma, com a nen cantor, centre on aviat mostrà les seves excepcionals aptituds i tingué ocasió d’entrar en contacte amb la música renaixentista i barroca. Amb el canvi de veu (1919) es veié obligat a abandonar el cor i, atesa la seva situació econòmica, hagué de cercar feina. Començà a treballar en una botiga de música de Roma, ciutat on aprofità per a prosseguir la seva formació, aquesta vegada de manera autodidàctica. Aviat cridà l’atenció del pianista Alessandro Bustini, que s’oferí per a fer-li classes de piano de forma gratuïta. El 1925 comencà a estudiar harmonia amb Vincenzo di Donato i el 1928 ingressà a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, on fou alumne d’A. Bustini (piano i composició), Fernando Germani (orgue) i F. Molinari-Pradelli (direcció). El 1932 es graduà en composició, i l’any següent, en orgue. El 1932 guanyà el concurs de composició convocat pel Sindicat Nacional de Música amb la seva Partita, per a orquestra, i el 1933 A. Casella dirigí aquesta mateixa obra en el Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània celebrat a Amsterdam. Aquesta estrena a l’estranger fou decisiva en la carrera compositiva de Petrassi, perquè representà el seu reconeixement internacional. Entre el 1934 i el 1936 ensenyà harmonia i contrapunt a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma i del 1937 al 1940 fou director general del Teatro La Fenice de Venècia. El 1939 fou nomenat catedràtic de composició a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, càrrec que mantingué durant vint anys, al llarg dels quals es convertí en un dels mestres de composició més destacats, no solament d’Itàlia sinó d’arreu d’Europa. Així mateix, fundà, juntament amb Guido Turchi, el grup Musica Viva, dedicat a la difusió de la nova música, i diferents països el convidaren a impartir cursos de composició.
Escriví seguint una gran varietat d’estils i demostrà una capacitat poc usual de renovació. En les obres de joventut, és palesa la influència del jazz, com ara en Partita (1932). Alguns anys més tard, la seva obra experimentà un gir notable sota la influència, aquesta vegada, de la música renaixentista i barroca italiana i, sobretot, de l’obra d’autors com A. i G. Gabrieli, A. Vivaldi o G. Frescobaldi. A partir dels anys quaranta, les influències predominants foren A. Casella, I. Stravinsky i P. Hindemith, amb obres com Magnificat (1940) i Coro di morti (1941). El 1958 començà a usar el dodecatonisme i també altres recursos sonors de l’avantguarda, tal com es pot constatar en el Concert per a flauta (1960), Beatitudine (1968), Settimo concerto (1972) i Ottavo concerto per orchestra (1972). Una de les obres més reconegudes del seu catàleg és la cantata Noche oscura (1951), peça d’un gran misticisme. Posteriorment, escriví, entre d’altres, Le grand septuor (1978), Frammenti per orchestra (1983) i Kyrie, per a cor i orquestra de corda (1986), després del qual abandonà totalment la composició a causa de l’agreujament d’una afecció a la vista que el deixà pràcticament cec. Compongué també música per a alguns films, entre els quals Riso amaro (1949) i Cronaca Familiare (1962).
És considerat, juntament amb L. Dallapiccola, un dels noms més importants de la música italiana de la segona meitat del segle XX. Entre els seus alumnes cal esmentar compositors de la talla de Peter Maxwell Davies.
Obra
Música escènica
La follia di Orlando, ballet (1942-43); Ritratto di Don Chisciotte, ballet (1945); Il cordovano, òpera (1944-48); Gli uccelli, mús. inc. (1947; Aristòfan); Morte dell’aria, òpera (1949-50); Prometeo, mús. inc. (1954; Èsquil)
Orquestra
Preludio e fuga, orq. de c. (1929); Ouverture da concerto (1931); Passacaglia (1931); Partita (1932); Concerto (1933-34); Concert per a piano (1936-39); La follia di Orlando, suite simfònica (1947); Secondo concerto (1951); Récréation concertante (Terzo concerto) (1953); Quarto concerto, orq. de c. (1954); Quinto concerto (1955); Invenzione concertata (Sesto concerto) (1957); Saluto augurale (1958); Concert per a flauta (1960); Settimo concerto (1961-62)
Cambra
Due liriche su temi della campagna romana, vl., pno. (1927); Sarabanda, fl., pno. (1930); Invenzione, 2 fl. (1944); Sonata da camera, clav., 10 instr. (1948); Serenata, fl., vla., cb., clav., perc. (1958); Seconda serenata-trio, arpa, guit., mand. (1962); Ottetto di ottoni, 4 tr., 4 trb. (1968); Alias, guit., clav. (1977); Grand septuor avec clarinette concertante, cl., tr., trb., vl., vlc., guit., perc. (1978); Sestina s’autunno ’Veni Creator Igor', vl., vla., vlc., cb., guit., mand., perc. (1982)
Solo
Toccata, pno. (1933); Piccola invenzione, pno. (1941); Otto invenzioni, pno. (1944); Nunc, guit. (1971); Violasola, vla. (1978); Flou, arpa (1980)
Música vocal
La morte del cardellino, 1 v., pno. (1927); Pioggia dai peschi, 1 v., pno. (1929); Tre liriche antiche italiane, 1 v., pno. (1929); Colori del tempo, 1 v., pno. (1931); Tre cori (1932); Salmo IX, cor (1934); Benedizione, 1 v., pno. (1934); Magnificat, S., cor (1939); Due liriche di Saffo, 1 v., pno. (1941); Quattro inni sacri, v. masc., org. (1942); Miracolo, 1 v., pno. (1944); Noche oscura, cor (1951); Gloria in excelsis Deo, S., fl., org. (1952); Cinque nonsense, cor (1952); Crucifixus, cor (1980); Tre cori sacri, cor (1983)
Música per a cinema
La creazione del mondo (Pavolini 1948); Riso amaro (G. De Santis 1949); Cartouche (Vernuccip 1954)
Bibliografia
- Gatti, G.M.: Nuovi aspetti della situazione musicale in Italia, "La rassegna musicale", núm. 7, Milà 1934
- Gatti, G.M.: Modern Italian Composers: Goffredo Petrassi, "The monthly musical record", núm. 27, Londres 1937