És una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l’aproximen a les variants germàniques d’aquest mite. La imaginació popular descriu les goges com unes dones d’una gran bellesa, sovint vestides ricament, que habiten en palaus sota les aigües o en coves profundes, plenes de riqueses. Solen dansar de nit, o bé renten roba als marges dels rius i dels estanys i l’estenen a la llum de la lluna; el mortal que pot prendre'n una peça té la prosperitat assegurada. Algunes llegendes narren el matrimoni entre un mortal i una goja, basat en la condició que el marit mai no al·ludirà a l’origen de la goja; si ho fa, aquesta desapareix per sempre. Són anomenades també aloja, dona d’aigua i, alguns cops, fada. El mite ha tingut ressò en la literatura catalana, principalment en Canigó, de Verdaguer, on la goja Flordeneu atreu el jove Gentil. També en La fada, òpera de J.Massó i Torrents, amb música de Morera, i en La dona d’aigua, òpera de Joan Trias i Fargas, amb música de C.Casademont.
f
Folklore