Fill del compositor Antonio de Reparaz, intervingué de molt jove en la fundació d’entitats excursionistes i de viatges i en el Primer Congrés de Geografia Colonial i Mercantil, a Porto. Publicà articles en revistes i diaris portuguesos i polemitzà amb Teófilo Braga, en defensa de la prioritat dels trobadors catalans com a introductors de la influència provençal a la península Ibèrica (Braga hi avantposava els gallecs i portuguesos). Des del 1878 col·laborà en la revista de Barcelona El Viajero Ilustrado; posteriorment s’establí a Barcelona, on conegué africanistes, com el geògraf català R. Beltran i Rózpide. Durant quaranta anys defensà, amb articles i conferències, intervencions polítiques i actuacions diplomàtiques, la necessitat que l’Estat espanyol intervingués a l’Àfrica i, sobretot, al Marroc, no per les armes, sinó evidenciant una superioritat moral, política i econòmica. Formà part de la comissió oficial espanyola per a estudiar l’establiment del protectorat hispànic al Marroc, però en fou exonerat el 1913 per haver difós les seves opinions contra la penetració militar i religiosa. Aleshores ensenyà geografia econòmica i colonial a São Paulo i a Barcelona (Escola Superior de Comerç). Defensà el federalisme ibèric i la participació catalana en la direcció política. Fou col·laborador del Diari de Barcelona, de diverses publicacions de Madrid i de l'Enciclopedia Espasa. Descriví el seu esforç i fracàs diplomàtic a Aventuras de un geógrafo errante (1920-22), publicà obres de síntesi final, com Historia de la colonización (1933-35) i Lo que no pudo hacer España en Marruecos y lo que ha hecho (1937), obres de tema polític, com La constitución natural de España y las de papel (1928), Historias que parecen cuentos: Absolutismos, dictaduras y otros excesos (1930), Las responsabilidades políticas de la Dictadura (1933), etc. El 1939 s’exilià a Mèxic.