La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l’autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies. Hom troba governadors ja en el regnat d’Hammurabi, en l’imperi assiri i en el persa (sàtrapes) i en l’antic Egipte. Roma establí governadors a les províncies conquerides: tenien el poder absolut, però eren assistits per quaestores pel que feia a qüestions financeres. L’imperi Bizantí conservà inicialment la separació dels poders civil i militar i confià als governadors (eparques) només el poder civil, fins que l’augment dels perills exteriors obligà a concentrar els poders en mans dels exarques. D’aquesta manera els governs es transformaren en circumscripcions militars, al capdavant de les quals hi havia els estrategs. Diferents tipus de governadors han existit també, en certes èpoques, a Anglaterra, a França i a Alemanya, entre altres països. A la península Ibèrica tingueren funcions de governadors, en les circumscripcions territorials de Castella, els corregidors (ss XVI-XVIII) i els intendents (s XVIII). Amb motiu de l’expansió colonial els governadors assoliren encara una importància més gran: els de la corona castellana, a Amèrica (governació), i els dels altres estats europeus en llurs colònies. Sovint els governadors han rebut el nom de governador general o governador en cap, com a Jamaica, entre altres possessions colonials. El govern espanyol tenia encara governadors, al s. XIX, a Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i al s. XX, a les possessions africanes. Actualment cal destacar els governadors que regeixen cadascun dels estats dels EUA, el Brasil i Mèxic.
m
Història
Política