gràcia

f
Cristianisme

Do gratuït, lliure i personal de Déu a l’home, pel qual, a aquest, li és ofert de participar de la vida divina.

Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la grega, traduïdes al llatí per gratia, designen la font del do i l’efecte del do. El Nou Testament utilitza la paraula gràcia per a caracteritzar l’aliança instaurada per Jesucrist, en oposició a l’antiga aliança, regida per la llei. En aquest context, la gràcia és el do de Déu que enclou tots els altres: és el do del seu Fill encarnat en l’Esperit. Constitutivament, l’home està obert al do de Déu, però pot refusar-lo. Així, la gràcia suposa per part de l’home un “sí” al do, que, com a tal, li és indegut (i en aquest sentit hom l’anomena sobrenatural). A través de la varietat de formes concretes (carismes) com és comunicat i rebut el do, es revela l’elecció de Déu —prèvia a qualsevol opció humana— que salva i que consagra la missió pròpia, car aquesta gràcia, a més d’elecció inicial, és la font de tota l’activitat del creient. Per això i pel seu caràcter de do gratuït, la gràcia mai no pot ésser entesa d’una manera objectivista, com una cosa a disposició de l’home. Els intents especulatius per entendre l’acció de la gràcia s’han orientat diversament en la teologia d’Orient i en la d’Occident. La primera, en funció de l’Esperit Sant, s’ha centrat en el tema de la “divinització” de l’home; la segona, atenta a la relació entre la natura i el sobrenatural, a la predestinació i a la reprovació —sobretot després del concili de Trento—, ha donat lloc a diversos sistemes, interessats especialment pel misteri de la justificació, que enclou, entre altres, la qüestió d’una lliure decisió de l’home que a la vegada sigui do de Déu. El magisteri catòlic ha intervingut en diverses ocasions per precisar el sentit de la gràcia creada i de la increada, de l'actual i de l'habitual, de la suficient i de l'eficaç, de la gratia elevans, que fa l’home fill de Déu, i de la gratia sanans, mitjançant la qual Déu reconcilia amb Ell l’home caigut i pecador. Actualment hom accentua les implicacions que la gràcia —com a do suprem de Déu, del qual tots els homes són imatge— té en les relacions històriques i socials dels homes mateixos entre ells.