El seu ús fou iniciat als EUA, amb plataformes com les denominades Pathfinder, Helios, Centurion, Halo o Sky Station, unes vegades amb finalitats militars i d’altres d’observació mediambiental o de suport als sistemes de comunicacions. En aquest darrer cas suporten velocitats de transmissió de dades de 10 Gbps a 100 Gbps, i respecte als satèl·lits LEO o GEO presenten els avantatges de menys retard en les comunicacions, menys cost de llançament i la possibilitat de fer aterrar els vehicles per al manteniment. La primera plataforma europea és la Heliplat. Quan els vehicles no són tripulats, es denominen plataformes HAVE-UAV (de Unmanned Air Vehicles), i és el cas més habitual, ja que l’objectiu d’alta resistència (els vehicles aterren poc sovint) no és viable amb pilots humans.
f