Situació i presentació
En el centre de la comarca, el municipi de Granollers s’alça sobre la terrassa quaternària del Congost, en una situació privilegiada per a l’agricultura, el comerç i les comunicacions. Aquesta triple condició ha atorgat a la ciutat, al llarg de la història, la capitalitat del Vallès. El terme confronta al N amb les Franqueses del Vallès i Canovelles, al S amb Montmeló, Parets del Vallès, Montornès del Vallès i Vilanova del Vallès, a l’E amb la Roca del Vallès i a l’W amb Lliçà de Munt i Lliçà de Vall. A cada banda del Congost s’estenen les terrasses quaternàries, excavades sobre terrenys del miocè, d’un sòcol granític de 800 metres, els quals emergeixen en les serres laterals, de moderada altitud, puix que els punts orogràfics més destacats sobrepassen escassament els dos-cents metres: la Torre de Pinós 224 m, Can Casaca 208 m i 220 m a la partió amb els termes de Canovelles i Lliçà de Munt. La plana central presenta un suau desnivell, amb un pendent mitjà de l’1,25%, iniciat en els 90 metres a la fita de Montmeló fins als 166 del límit amb les Franqueses. El Congost travessa el terme de nord a sud, aigua amunt de la seva confluència amb la riera de Mogent, a Montmeló, per a formar el Besòs. El seu règim és d’intermitència, sotmès a les pluges de capçalera del Montseny i de Bertí. No obstant la irregularitat dels cabals, els corrents subalvis són abundosos i ben aprofitats per l’agricultura i la indústria. També cal assenyalar, a més de l’estiatge, les avingudes sobtades i les inundacions riberenques, com les produïdes l’any 1642, segons el Llibre de Deliberacions de la Universitat de Granollers, el 1643, el 1898 i, especialment, les del 15 de desembre de 1943 i el 22 de febrer de 1944, que provocaren grans estralls en el camp i en les zones baixes de la ciutat. Com a dada il·lustrativa, en la darrera riuada citada, el Congost fou aforat en 1 500 metres cúbics per segon, equivalent al cabal mitjà del Roine o del Po, i més de dues vegades el de l’Ebre. En canvi, les precipitacions tardorenques del 1962 i el 1971, gravíssimes al Vallès Occidental, foren relativament benignes a Granollers. Com a obra de precaució, el llit del Congost en tot el tram granollerí, de les Franqueses a Montmeló, és canalitzat. Alguns rodals de pi blanc, pi pinyer i alzines formen, amb el sotabosc i matoll típic del Vallès, la vegetació, repartida principalment a les faldes de les serres. Pràcticament tota l’extensió del municipi és un continu urbà concentrat al nord i amb tendència a la dispersió al centre, sud i oest. Cal distingir, però, com a nuclis de població, la ciutat de Granollers, cap de municipi i de comarca, el poble de Palou, antic municipi incorporat el 1928 i que engloba una sèrie de barris, i finalment diversos grups d’habitatges que han format barris més o menys aïllats de la ciutat, és el cas del Barri de la Terra Alta, Can Bassa i Can Gili. La conurbació de Granollers és compartida, al N, pels termes de Canovelles i de les Franqueses del Vallès. El terme inclou, a més, els polígons industrials del Coll de la Manya, la Font del Ràdium, Palou Nord i el Polígon del Marge Dret del Congost. Les comunicacions han influït notòriament en el desenvolupament de la ciutat. Des de la cruïlla de les vies romanes (la Via Hercúlia, de Roma a Tàrraco, convertida més tard en la Via Augusta, la de Bàrcino a Ausa i la d’Iluro a Aquae Calidae), fins a les actuals AP-7 i C-17, Granollers ha gaudit d’una xarxa de camins ben diversificats al llarg de dos mil anys. El pas de la carretera de Vic per Granollers va constituir una preocupació per als regidors de la vila, ja que el projecte del 1799 no va ser iniciat fins el 1834 amb el desviament per les serres de ponent, l’Ametlla i Bertí. Gràcies a la intervenció del general Prim i de les gestions de l’ajuntament, s’aconseguí la construcció de la carretera pel pla del Congost, de Granollers a la Garriga. Aquesta qüestió, ja s’havia suscitat al segle XIII, quan Jaume I concedí el trasllat del camí ral de Barcelona a Vic per Caldes de Montbui i Castellterçol, però, davant la protesta dels granollerins, el rei dictava el 1274 una pragmàtica anul·lant aquella concessió i restablint la ruta tradicional del Congost de Granollers a Centelles. En l’actualitat, les carreteres que surten de la ciutat són les de Girona (C-251), que a Llinars del Vallès esdevé C-35, la de Mataró, la de Caldes, la del Masnou, la de Canovelles i la de l’Ametlla, la de Montmeló, la N-152a, que creua la ciutat per unir-se a la C-17 a l’altura de la Garriga i mena a Vic, enllaçant, sota la ciutat i mitjançant un desdoblament, amb l’autopista AP-7 en direcció a la Jonquera, i finalment la carretera de Lliçà de Munt, inaugurada el 1981 i la C-60 entre el Maresme i el Vallès Oriental, inaugurada al juliol del 1995. No menys importància té el ferrocarril, que a la segona meitat del segle XIX portà, a la llavors vila, el cotó i el carbó desembarcats en el port de Barcelona. El 23 de juliol de 1854 fou inaugurada la línia fèrria de Barcelona a Granollers, la segona de Catalunya després del ferrocarril de Mataró, prolongada el 1860 fins a la rambla de Santa Coloma (Maçanet-Maçanes), per a tocar Portbou el 20 de gener de 1878. L’estació fou emplaçada a llevant de la vila i ben aviat representà un inconvenient per a l’expansió urbana. El 1928 es projectà el trasllat de la via al seu emplaçament actual i el 1934 s’havien completat els treballs d’esplanació del nou traçat i futura estació, obres que no foren represes fins el 1954. El 1960 era inaugurada l’actual estació de Granollers-Centre. Un segon camí ferroviari fou construït el 1876 des de l’estació antiga de Granollers fins a Sant Joan de les Abadesses, on arribà el 1881, i completat el 1922 amb el transpirinenc de Ripoll a Puigcerdà i la Tor de Querol. El 1886 s’inaugurà l’estació de Granollers-Canovelles, a la dreta del Congost, com a conseqüència de la construcció per la Companyia del Nord del tram les Franqueses-Montcada (bifurcació) per a independitzar la línia de Sant Joan del segment Barcelona-Granollers de la companyia del tren de França, posteriorment MSA; el tram de Granollers-Centre a les Franqueses restà, així, com a enllaç de les dues línies de Portbou i Sant Joan, electrificada aquesta última el 1929. El topònim apareix citat per primer cop com a Ganularios Subteriore (944) i les variants Granolarios (995), Granoiarios (1007), Granoyers (1117), Granoiers (1131), i Granolers (1199) fins a fixar-se definitivament la grafia del topònim Granollers al segle XIII, bé que sovint fou llatinitzat amb la forma Granollariis als segles posteriors. L’origen del mot Granollers, derivat de la paraula granolla, forma catalana antiga de ‘granota’, ha estat fixat per Josep Estrada en l’abundància d’aquesta espècie de batracis en els aiguamolls del Congost, criteri que recull mossèn Griera i també Francesc de B. Moll i Pau Vila, desbancant interpretacions anteriors que feien derivar el topònim de gralla, gra, gla o del cònsol Lucius Marcus Ganuleius. En definitiva, Granollers significa ‘lloc de granotes’.
La població
La primera notícia de la població de Granollers (granollerins o granollessencs) correspon al fogatjament de la cort de Cervera del 1359, que donà 129 focs a la vila, nombre que augmentà a 209 el 1553. El segle XVI ha estat qualificat com el segle d’or de la ciutat, ja que la població visqué una època d’una gran activitat econòmica, de la que en son testimonis edificis tan significatius com la Porxada, l’església de Sant Francesc i el convent dels pares Caputxins, bastit el 1584 a la serra de llevant i que subsistí fins a la seva destrucció durant la guerra del Francès. Segons el fogatjament del 1516 –i a partir de l’anàlisi de la diversitat d’oficis dels caps de família– es confirma ja la vocació de Granollers com a centre de la ruralia i capitalitat comarcal, afavorida pel tradicional mercat del dijous, que aplegava tota la pagesia i traficants del Vallès i part de les comarques veïnes i de Barcelona. Al començament del segle XVIII Granollers tenia 1.324 h i Palou 257 h. Segons el cens de Floridablanca l’any 1787 hi havia a Granollers 1.929 h i 206 a Palou. El desenvolupament industrial iniciat al final del segle XIX incidí notablement en el creixement demogràfic, ja que els 4.702 h del 1860, passaren a 6.755 el 1900 i a 12.699 el 1930, població que ja incloïa la de l’antic municipi de Palou, agregat al de Granollers dos anys abans. El procés demogràfic inicial es basà en la immigració comarcal, que els primers trenta anys del segle XX venia de la resta de Catalunya i Aragó i, com a conseqüència de les obres ferroviàries, de Múrcia; després de la guerra civil fou de signe predominantment andalús. El creixement de la població de Granollers a partir de la dècada del 1960 fou molt important. Cal destacar l’increment que s’enregistrà entre el 1975 i el 1981, per sobre de l’evolució de la comarca i de Catalunya, amb una taxa del 24,1%, essent la del Vallès Oriental del 16,2% i la de Catalunya del 5,2%, atribuïble al paper que desenvolupà Granollers com a pol d’atracció industrial i de serveis. El 1960 la població era de 20.194 h, el 1970 de 30.066 h, el 1981 de 45.348 h, el 1991 de 51.873 h i el 2001 de 53.681 h. Aquesta reducció del ritme de creixement demogràfic a partir de la dècada del 1980 és el resultat de certa aturada de la immigració i la reducció de la natalitat i la fecunditat. Taxes, però, dinamitzades amb el canvi de segle, que produïren un nou augment de població (57.796 h el 2005).
L’economia
La Porxada de Granollers
© CIC-Moià
En termes generals, l’evolució econòmica del terme ha fet recular la mà d’obra i la superfície dedicada a l’agricultura (de secà) en favor d’activitats secundàries primer, i més recentment terciàries. Malgrat aquest fet, Granollers encara té una considerable producció de cereals per a gra que serveixen bàsicament per a pinso. A força distància se situen el cultiu de farratge, principalment alfals, i els llegums. L’únic sector ramader que sembla mantenir una tendència positiva és el porcí, en contraposició al boví, l’aviram i els conills.
La producció manufacturera al segle XVI anava clarament destinada a cobrir la demanda del mercat, que en bona part es limitava a l’utillatge per a treball agrícola. Dins els diversos oficis, el tèxtil era el capdavanter, especialment el de la llana. Ocupava el segon lloc el sector de la pell i el cuir (el fogatjament del 1515 enregistrà un gran nombre de sabaters). El 1555 existia ja una confraria de paraires de la llana, sota la invocació de Santa Magdalena, que fou confirmada per Felip II el 1585. Altres confraries agrupaven oficis relacionats entre ells, a causa del poc nombre d’artesans de cadascun, com era el cas de la de Sant Eloi, que en principi només era de ferrers, però a la qual s’afegiren després altres oficis relacionats amb el metall. També cap a mitjan segle XVI s’organitzà la Confraria de Sant Marc, que agrupava els que treballaven el cuir.
El moviment industrial del segle XIX portà la indústria tèxtil a la ciutat, que començà la seva gran creixença amb les manufactures cotoneres i llurs indústries auxiliars, que van estendre la trama urbana fora del recinte emmurallat i prop de les noves vies de comunicació, i iniciaren l’allargassament del nucli urbà entre el Congost i el ferrocarril de França. Segons Madoz, el 1845 ja hi havia una fàbrica amb telers mecànics impulsats per una màquina de vapor, junt amb cinc altres fàbriques de teixits de cotó amb telers manuals. Afavorida per la millora de les comunicacions que representà la construcció de la carretera de Barcelona a Vic (1848) i l’arribada del ferrocarril (1854), aquesta indústria anà progressant i a la fi del segle ja hi havia 14 fàbriques importants, amb uns 800 telers mecànics. L’arribada de l’electricitat l’any 1913, gràcies a una empresa local, Estebanell i Pahisa, donà un nou impuls a la indústria tèxtil, que l’any 1936 ocupava 2 171 treballadors (majoritàriament dones), i 4 340 el 1960.
Altres activitats industrials que tradicionalment havien tingut importància dins la producció comarcal van entrar en decadència a mesura que s’afermava aquest model hegemònic i, en entrar el segle XX, van anar desapareixent, amb algunes excepcions: els sabons, dins de la indústria química, i els aiguardents dins de les alimentàries, van aconseguir d’adaptar-se al sistema modern de producció i van tenir un desenvolupament notable. També cal esmentar la metal·lúrgia associada al tèxtil, que neix el 1880 amb l’establiment de l’empresa Trullàs, que al començament del segle XX proveïa un gran nombre d’empreses tèxtils de tot Catalunya. Fins la dècada del 1960 la indústria metal·lúrgica no lligada a la tèxtil tingué només un abast comarcal, a excepció de la producció de material elèctric, que nasqué amb l’expansió de l’electricitat a principi del segle XX, i durant la postguerra en algun moment assolí el 70% de la producció espanyola.
Però fins a la dècada del 1960, que es produeix la crisi del sector, la indústria tèxtil fou l’única veritablement important, amb un ampli mercat i una ocupació molt per sobre de les altres indústries. Durant aquests anys, la crisi del sector tèxtil va portar el tancament de la majoria d’empreses, però sortosament es va veure compensada pel creixement d’altres sectors com ara el químic, el metal·lúrgic i l’alimentari, totalment renovats, i s’originà un model molt diversificat, establert sobretot a les noves zones industrials creades al sud i a ponent de la ciutat: polígons industrials del Congost, Jordi Camp, Palou, Lluís Companys, Coll de la Manya, els Xops, Font del Ràdium i Pla de Ramassar. Durant els últims anys del segle XX, la indústria ja havia deixat d’ésser el sector d’activitat amb major nombre d’ocupats al terme. Aquesta disminució del nombre d’efectius és un fenomen propi d’una ciutat important que tendeix progressivament a especialitzar-se en el sector terciari. El pes industrial de Granollers dins de la comarca i també en l’àmbit català encara és, però, destacable. Els sectors més importants són el metal·lúrgic, amb el major nombre d’ocupats i establiments industrials, i el químic, on destaca CAMP, que fou una de les grans empreses amb capital del país, per bé que actualment pertany a una multinacional alemanya. L’alimentació (Bimbo, Gallo) i el tèxtil són els altres sectors més destacats. També hi ha presència d’empreses dels sectors dels components elèctrics, del plàstic, d’accessoris per a l’automoció, la fusta o l’embalatge. Granollers i la seva rodalia presenten una localització molt atractiva per a les indústries atesa la seva proximitat amb Barcelona, les bones comunicacions, el seu teixit industrial ben consolidat i el fet d’ésser un bon centre de serveis.
El mercat granollerí és citat ja en un document del 1040. La seva influència en el desenvolupament urbà resultà decisiva, ja que fomentà l’aparició de la petita burgesia i de la menestralia, sempre presents en els intercanvis del dijous. Són ben il·lustratius els antics topònims urbans de les places de les Olles, de l’Oli, dels Cabrits, del Bestiar, del Blat, etc. La cruïlla dels camins amb la manifestació mercantil setmanal foren, i encara ho són en part, bàsics per a l’economia local. Al segle XII, Granollers tenia les seves pròpies mesures, la taula el 1217 i la moneda local el 1451. Fins al segle XVII els senyors del mercat de Granollers eren per parts iguals (és a dir, un terç per a cadascun), el beneficiat de Sant Pere de Bell-lloc, el batlle de Granollers, com a successor dels Montcada, i els amos de la domus o antic casal d’Olivet, de la parròquia de Canovelles. L’any 1333 s’atorgà un privilegi que donava immunitat als que anaven al mercat o en venien. La configuració de l’estructura del mercat, que es féu necessària a causa del creixement demogràfic i econòmic de la vila, correspon al segle XVI. El Consell de la vila delimita les funcions dels càrrecs municipals per tal d’exercir un control més directe sobre l’activitat mercantil. Amb l’establiment de les ordinacions sobre les mercaderies, recollides en el Llibre d’Ordinacions del Consell de la vila de Granollers (1418-1542), es pretén regular les condicions de venda i compra dins la vila. També es dicten mesures de caràcter proteccionista per potenciar el desenvolupament del mercat i evitar la competència. Durant el regnat de Carles I es confirmen tots el privilegis que s’havien anat atorgant al llarg de l’edat mitjana; entre ells destaca el d’encunyació de moneda.
El mercat granollerí, tradicionalment vinculat al món agrari comarcal, s’ha anat transformant en els últims anys per adaptar-se a les necessitats d’un Vallès cada vegada més industrial i urbà. Tot i que els pagesos de la rodalia continuen assistint regularment al mercat dels dijous, s’ha convertit fonamentalment en un mercat multisectorial de productes industrials a baix preu, on destaquen els de la indústria tèxtil. Ara els venedors són professionals de la venda ambulant i procedeixen de fora de la comarca, sobretot de Barcelona i del Barcelonès. Les fires comarcals, que s’havien celebrat cada any fins al segle XIX –ja l’any 1335 Alfons III el Benigne concedí a la ciutat un privilegi per a celebrar durant uns vuit dies la fira de Pasqua Granada–, es volgueren revitalitzar en la postguerra, bo i mantenint el tradicional caràcter rural. El 1943 s’organitzà el primer concurs de bestiar i l’any 1954 l’ajuntament ja entrà en la gestió de les fires i festes de l’Ascensió. A partir de l’any 1956 s’institucionalitzà com a fira agroindustrial, separada del conjunt de festes que se celebren aquests dies, i des d’aleshores la fira fou un reflex de la industrialització creixent de Granollers i la comarca. La fira desapareix en acabar el franquisme, però a partir del 1985, i un cop superada la crisi econòmica, tornà a agafar empenta. L’any 2000 s’estrenà un nou parc firal coincidint amb el 50è aniversari del certamen. Actualment, la Fira de l’Ascenció és una mostra multisectorial que abasta la indústria, el sector serveis, l’automoció, l’agricultura i la ramaderia. També és ocasió d’actes culturals i festius. L’altra fira important de la població és Exponuvis, que se celebra anualment el mes de novembre i exposa productes i serveis per a casaments.
L’activitat comercial de la ciutat i l’índex d’activitat econòmica continuen mantenint-se en nivells capdavanters entre les ciutats mitjanes. Granollers presenta una estructura comercial molt diversificada i una activitat econòmica molt elevada en relació a la seva població, així mateix, és el centre comercial més important del Vallès Oriental. La seva estructura comercial està fortament especialitzada en compres de base diària, com laalimentació, el calçat o la roba, on el petit comerç al detall és hegemònic. També hi són molt abundants els establiments d’hostaleria, restauració, reparacions i estètica, però pateix la forta competència de Barcelona i de les grans superfícies comercials, gran part de les quals s’han instal·lat al polígon industrial del Pla de Ramassar. Del conjunt d’iniciatives estrictament comercials que s’han dut a terme per potenciar el comerç a la ciutat destaca l’aposta pel comerç electrònic per part de l’Associació de Comerciants, Professionals i Empreses de serveis de Granollers Centre amb el suport del Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), que ha posat en marxa un servei de botigues virtuals a les que es pot accedir mitjançant una pàgina web. Pel que fa a l assistència sanitària, la població disposa de l’Hospital General de Granollers, fundat el 1521, els centres privats de la Mútua de Nostra Senyora del Carme i la Policlínica del Vallès, quatre centres d’atenció primària (CAP) de tipus generalista i d’alguns altres d’especialitzats. Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica obligatòria es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius en diversos centres públics i privats. Hi ha un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). El municipi també disposa d’una escola municipal de música, creada el 1928 sota la direcció de Josep Maria Ruera i Pinart (1900-1988) i que avui porta el seu nom, i nombrosos centres especialitzats en camps com la pedagogia terapèutica, l’ensenyament per a disminuïts psíquics, la perruqueria, el turisme, el teatre o la dansa. Cal no oblidar la tasca que porten a terme el Centre de Recursos Pedagògics i el Casal del Mestre, creats amb l’objectiu de promoure i difondre activitats pedagògiques i de fomentar la participació educativa. Entre els equipaments esportius, cal destacar que part del traçat del Circuit de Catalunya és al municipi de Granollers (vegeu l’explicació al terme de Montmeló), fet que ha comportat l’obertura de diversos establiments hotelers. El 1991 fou inaugurat el Palau d’Esports, seu de la competició d’handbol de les Olimpíades de Barcelona del 1992, esport fortament arrelat a la ciutat.
La ciutat de Granollers
Morfologia urbana
Carrer d’Anselm Clavé de Granollers
© CIC-Moià
El centre de la ciutat de Granollers (145 m d’altitud) s’agrupa al voltant de l’església arxiprestal de Sant Esteve i de la plaça de la Porxada, que correspon al petit nucli romà que en l’edat mitjana s’emmarcà per una muralla de traçat hexagonaloide d’uns 2 800 m de longitud, amb onze torres de defensa, desaparegudes, i un camí de ronda, en gran part encara subsistent, conegut popularment com els Corredossos, els actuals carrerons de la Constància, de Santa Esperança i Sant Cristòfol. Inicialment els portals eren cinc i cada un tenia superposada una capella. El portal de Bell-lloc, amb la capella de Sant Roc, donava al camí de Cardedeu i Girona; el de la Roca, sota l’advocació de santa Esperança, a la Roca i Mataró; el de Barcelona, o de Sant Cristòfol; el de Caldes, amb la capella de Santa Anna; i el de Corró, dedicat a sant Antoni, en el camí ral a Corró, la Garriga i Vic. La muralla es bastí entre el 1366 i el 1380, però l’historiador granollerí Alfred Canal afirma que anteriorment ja existien les muralles, puix que Pere Marquès, senyor de la vila, concedí 10.000 sous per a construirles. Posteriorment, entre els portals de Santa Esperança i de Sant Cristòfol, s’obrí un nou portal sense capella, dit el Portalet. Al segle XIX alguns trams de la muralla i els portals foren enderrocats i les capelles traslladades als costats dels antics portals, com en el cas de les de Santa Anna i Santa Esperança, construïdes al segle XVI, enderrocades el 1852 i el 1853, respectivament, i novament edificades en els seus actuals emplaçaments. Les de Sant Cristòfol i de Sant Roc foren traslladades el 1853 i el 1854, mentre que la de Sant Antoni desaparegué definitivament. A l’entorn d’aquestes capelles, se celebraven les festivitats del sant titular de cada capella, amb els sants del barri, dels quals el més nombrat, però, fou el de la capella dels Sants Metges, al raval exterior del carrer de Corró. Segons el Speculum decanatus Vallensis, el 1568, el 1578 i el 1596 s’atorgà llicència per a celebrar missa a les capelles de Santa Anna, Sant Cristòfol i dels Sants Metges.
Les primeres construccions extramurs foren en el camí ral, a l’edat mitjana, fenomen que a la segona meitat del segle XIX es repetiria en el nou traçat de la carretera de Barcelona a Ribes, emplaçada a llevant de les muralles. El nucli urbà s’ha desplegat inicialment i preferent, sobre la riba esquerra del Congost, en forma allargassada seguint les línies mestres dels camins que convergeixen a Granollers. Al segle XX es poblà també la riba dreta al voltant de l’estació del Nord i de la carretera de Caldes i darrerament en direcció al sud, per mitjà d’una extensa zona industrial. La creixença vertiginosa del 1960 ençà ha provocat també la conurbació amb zones suburbials situades en els municipis veïns de Canovelles, les Franqueses i la Roca, com són, especialment, les barriades de Can Xarlet, Bellavista i la Torreta, que formen un continu urbà amb el nucli granollerí. Com s’ha dit anteriorment, la trama urbana es desenvolupà, primerament, a redós de la Porxada i l’església de Sant Esteve, dins el nucli central i emmurallat de l’antiga vila. Al segle XVI hi ha la primera expansió extramurs, de forma lineal seguint el camí ral, formant els ravals del carrer de Corró, al nord, i el de Barcelona, al sud, juntament amb les edificacions del convent de Sant Francesc i de la capella dels Sants Metges, a més del ja preexistent hospital de Sant Domènec.
A partir de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la nova carretera, la població creix gradualment i longitudinalment, amb la seva característica forma allargassada entre la via del tren de França i els horts del Congost, situació que romangué quasi inalterable fins que el 1965 es van obrir dos eixos paral·lels a la carretera, el carrer de Roger de Flor, tocant al Congost, i el carrer de Girona-avinguda de Sant Esteve sobre l’antic traçat ferroviari a Portbou, que permeteren una expansió urbana d’E a W, completada per la progressiva urbanització dels espais encara lliures entre Palou i les Franqueses. No solament la iniciativa privada contribuí a la densificació urbana de Granollers, ja que els organismes públics també han fomentat l’expansió en els extrems de la ciutat, com és el cas dels habitatges del camí de Can Bassa, dins l’antic terme de Palou. A la dreta del Congost, la barriada del Nord, sobre la carretera de Caldes i l’estació del tren de Sant Joan, és actualment unida amb Can Xarlet, barriada de Canovelles, i expandida en direcció a la serra mitjançant un sector de blocs d’habitatges d’iniciativa privada. Eclesiàsticament la barriada del Nord, amb Can Xarlet, pertany a la parròquia de Fàtima, creada el 1959.
Façana principal de l’església de Sant Esteve
© CIC-Moià
Al nord de la ciutat, el barri del Lledoner va ser segregat de les Franqueses del Vallès per llei de 5 d’agost de 1922 i incorporat al municipi de Granollers per raons administratives, fiscals i sanitàries, en formar conurbació amb les últimes cases de Granollers. Aquest fet es reproduí a partir dels anys seixanta a la falda de la serra de llevant amb la barriada de Bellavista, dins el terme de les Franqueses, que constituïa una continuació del sector urbà de l’hospital granollerí. Les edificacions del Lledoner són similars a les de la resta de la ciutat i com a singularitats més notables hom pot remarcar la torre de Can Sanpera, la de Can Mònic i l’antic hostal de Corró, en el camí ral. Aquesta barriada, avui granollerina, depèn, això no obstant, parroquialment de l’església de Santa Eulàlia de Corró d’Avall. L’església parroquial de Sant Esteve era un dels edificis més notables de la població. Durant les excavacions fetes entre el 1940 i el 1942, quan s’inicià la construcció de l’església actual, es va poder precisar l’àmbit de l’església romànica del segle XII, de la qual va restar intacte fins el 1936 un portal romànic, l’anomenat portal petit. Aquesta església anava des de la ratlla del campanar fins a l’inici del presbiteri de l’església gòtica i fou aterrada a mesura que s’anava completant l’església gòtica. L’àmbit de l’església romànica i el de la gòtica eren als peus de l’església actual, entre el campanar, que era a l’esquerra de la porta principal, i el mur oposat al presbiteri, on ara hi ha la porta principal. La llargada del temple gòtic equivalia a l’amplada del temple actual, però les dates de la seva construcció són imprecises; hom creu que es va construir entre el 1480 i entrat el segle XVI. Al segle XVII s’amplià amb les capelles del Roser i de la Sang, construïdes ambdues al costat i darrere el campanar, és a dir, orientades vers el N. La creixença de la vila féu construir al segle XVIII darrere la capella del Roser una capella del Santíssim, gairebé tan gran com la nau principal, i dues sagristies, una per a l’església gran i una per a aquesta capella del Santíssim. Aquest temple gòtic tenia com a elements interiors més destacats l’altar del Roser, d’estil renaixentista barroc, datat el 1635, l’altar de Santa Llúcia, barroc xorigueresc, el de Sant Isidre, barroc, la creu processional del 1555, la custòdia del 1561, i el gran retaule de Sant Esteve (1497) a l’altar major, obra dels germans Pau i Rafael Vergós i continuada, a la mort del primer, per Rafael i el seu pare Jaume. Des del 1917 es conserva en el Museu d’Art de Catalunya. El 1936 l’església parroquial de Granollers, un cop cremada, fou totalment destruïda a excepció del campanar. El 6 d’abril de 1941 es beneí i col·locà la primera pedra de l’actual, projectada per l’arquitecte Joan Boada i Barba, que es va acabar en la seva part essencial i es va beneir el 25 d’agost de 1946. En aquest nou temple sobresurten els cinc plafons sobre la vida de Sant Esteve i la imatge del sant, obra de Sebastià Badia, i els vitralls, realment reeixits, que contrasten amb l’aigualida arquitectura pseudogòtica de postguerra.
La Porxada de Granollers, antiga llotja del gra, bastida per Bartomeu Brufalt en 1586-87. Quinze columnes toscanes sostenen el cobert
© Fototeca.cat
L’edifici més característic de la vila antiga, convertit avui en símbol de la ciutat, és la típica Porxada, situada a la Plaça Gran, construïda en 1586-87 pel mestre d’obres Bartomeu Brufalt, per 520 lliures barceloneses, segons el contracte amb la universitat granollerina. És un edifici de planta rectangular, sostingut per 15 columnes toscanes, amb la teulada de quatre vessants i les arestes cobertes de teules esmaltades verdes, formant un cobert de 24 metres de llargada per 15,65 d’amplada. La pedra procedia de Puig Llunell de Mont-ras (Puiggraciós). La Porxada era el centre del mercat i el 1872, l’ajuntament la circuí amb un reixat i construí parades de venda a l’interior. A cada angle hi havia un quiosc on es venia un determinat producte, però l’any 1899 van ser retirats. La Porxada restà així fins el 31 de maig de 1938, que l’aviació franquista va bombardejar la ciutat, i diversos edificis del centre i la Porxada van resultar malmesos. Acabada la guerra, el 1939 fou reconstruïda i es retiraren les reixes i les parades fixes, i restà en el seu estat originari, amb les seves quinze columnes a la vista, fins que l’any 1985, a causa del mal estat de l’edifici, fou restaurada. A l’escaire sud-occidental de l’edifici trobem la mítica Pedra de l’Encant, la qual, segons diu la llegenda, fou portada per una riuada de l’antic torrent que discorria pels carrers de Corró i de Barcelona, i que –continua la llegenda– una altra riuada s’emportarà.
Al voltant de la Plaça Gran i dels carrers i placetes adjacents es troben algunes de les restes arquitectòniques gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es destaquen la Casa del Conestable o Casa dels Tagamanent, de la qual es conserva únicament en bon estat el finestral gòtic de la façana, i Can Comte, davant la Porxada, recentment restaurada. Fora de les muralles, en terrenys cedits per la família Perpinyà, se situà l’església de Sant Francesc, en el camí de Corró, pertanyent al convent dels mínims, fundat el 1578, d’una sola nau amb absis pla, quatre capelles d’estil grecoromà i dues portalades de columnes jonicoromanes, coronades per un frontispici rectangular. Desamortitzada el 1835, fou oberta al culte fins el 1936, que va ser incendiada. El 1956, un cop restaurada, fou convertida, sota el patrocini del comerciant i escriptor Pere Maspons i Camarasa (1885-1962), germà del geògraf Jaume Maspons, en la Casa de Cultura Sant Francesc. Seguint l’antic camí, avui carrer de Corró, es troben la capella dels Sants Metges, antany amb volta sobre el carrer, i, a mig camí entre aquesta i les muralles, l’Hospital de Sant Domènec, la més important mostra de l’arquitectura gòtica granollerina. Aquest noble edifici fou construït per Bertran de Seva entre els segles XIV i XV en virtut d’una convenció entre el rector de Sant Esteve i l’Hospital, i el 1521 Pere de Clariana i de Seva en féu donació a la vila per a hospital, funció que mantingué fins el 1823. L’ajuntament el cedí a la Mancomunitat de Catalunya per a biblioteca, la qual fou inaugurada el 21 d’octubre de 1926 per Alfons XIII amb el nom de Biblioteca Popular Francesc Tarafa. El fons de la biblioteca fou traslladat posteriorment a l’edifici de Can Pedrals. Actualment, l’Hospital de Sant Domènec fa les funcions de sala polivalent i es seu d’exposicions itinerants i altres actes culturals.
De les edificacions modernes, cal destacar les de caràcter religiós, com són l’església de les Carmelitanes, començada el 1884, la de Montserrat del convent dels pares menors conventuals, construïda el 1905, incendiada el 1909 i el 1936 i dues vegades reconstruïda, i ja en la postguerra, l’església dels Escolapis i l’església parroquial de Fàtima, inaugurada el 1963, d’arquitectura més avançada. De les obres civils, la Casa de la Ciutat, situada davant la Porxada, va ser construïda en 1902-04, per l’arquitecte Simó Cordomí, d’un discret gòtic florejat. El nou Hospital, a la carretera de Cardedeu, obra de Josep M. Guivernau, de factura modernista, fou construït entre el 1919 i el 1923, en substitució de l’existent des de 1836 al carrer dels Caputxins. Dins els models arquitectònics del segle XVIII, del XIX i principi del XX, hi ha algunes mostres, com Can Pedrals, Can Bigas, Can Maspons, Can Torrabadella (1901) de Francesc Mariné, al carrer de Clavé, considerat el millor edifici de la ciutat, Can Piñol (1902), Can Miquel Blanxart (1904), obra modernista de Jeroni Martorell, Can Sanpera (1912) d’Albert Joan i Torner, Can Clapés (1913) de Manuel J. Raspall, i Can Bossy (1925). Cal destacar, també dins una línia moderna i la més avançada concepció museística, el nou edifici del Museu de Granollers, inaugurat el 1976, obra dels arquitectes Bosch, Botey i Cuspinera. Aquest museu, de notable contingut, s’inicià l’any 1932 en un antic edifici del carrer de Sant Bartomeu i el 1937 passà a la Casa Molina on restà fins al seu enderrocament. Després d’emmagatzemar les peces durant uns quants anys, tot el fons museístic fou traslladat al nou edifici del carrer de Clavé, construït expressament per a museu. També cal fer referència, pel seu significat ciutadà, de l’edifici de l’Escola Municipal del Treball (fundada el 1920), lgInstitut de Batxillerat Antoni Cumella, dedicat a la figura del ceramista Antoni Cumella i Serret (1913-1985) i, modernament, el Palau d’Esports (1991) i el Teatre Auditori (2002). De la resta dels edificis de la ciutat únicament cal dir que s’observen dos estils ben diferenciats: les cases de l’eixample del segle XIX i primera meitat del segle XX i els grans blocs d’edificis de l’expansió actual. En les primeres es destaca la peculiar estructura, generalment unifamiliar, d’una planta o fins a tres com a màxim, que es troben en evident retrocés en benefici de les construccions a tota alçada. Els segons és obvi que responen als sistemes d’edificació intensiva amb el major aprofitament possible del sòl i de l’altura. Més recentment, sobretot en l’expansió urbanística per la part sud de la ciutat, han reaparegut els habitatges unifamiliars.
La cultura i el folklore
En la vida ciutadana de Granollers les inquietuds culturals s’han manifestat mitjançant les institucions que han fomentat l’art, la literatura, el teatre i la música, i també amb l’activitat d’alguns granollerins que s’han destacat en el camp extens de la cultura. Les diverses entitats han estat totes marcades pel segell de l’època en què es van fundar, amb les virtuts i els defectes que les connotacions socials i polítiques i econòmiques els imposaren. A la fi del segle XIX es produeix a Granollers un moviment associatiu que fructificarà en la creació de diverses societats culturals i recreatives, amb una forta tendència a combinar els aspectes minoritaris i més selectes de la cultura amb d’altres de majoritaris, com ara el teatre i l’esplai. D’aquestes entitats resta encara la societat Amics de la Unió, fundada el 1877, seguidora fidel de Clavé (cal dir que Granollers ha estat vila claveriana). El Casino Club de Ritme fou el resultat de la fusió, el 1958, de dues entitats, el Casino de Granollers, fundat el 1880, i el Club de Ritme, successor del Jazz-Club de Granollers, fundat el 1934 i primera entitat jazzística del nostre país. Ja entrats al segle XX, sorgiren noves entitats que s’han assenyalat en el terreny cultural, com l’Associació Cultural, fundada el 1947. Durant un llarg període, aquesta entitat resumí pràcticament les activitats musicals, literàries, científiques, teatrals, cinematogràfiques i divulgatives de la ciutat; actualment continua en aquesta trajectòria, que fou completada a partir del 1952 amb la fundació d’un centre dedicat a l’estudi i a la investigació del Vallès i de la ciutat. L’Associació Cultural organitza activitats, en horari lectiu, de cinema, teatre, música i museus per als escolars de Granollers, les Franqueses i Canovelles. Una altra entitat força activa és l’Agrupació Sardanista, fundada l’any 1954, que organitza concerts i concursos al llarg de l’any. Cal dir que Granollers fou ciutat pubilla de la sardana l’any 1976, i amb aquest motiu es va aixecar un monument que es troba al Parc Municipal Torras Villà. Les activitats de l’Agrupació Excursionista comencen el 1928 i experimenten un període brillantíssim entre el 1931 i el 1936, amb la secció d’estudis dirigida per Josep Font i de Falgàs i esperonada per l’esperit emprenedor d’un planter de granollerins estudiosos del nostre medi natural i de la història com el geògrafs Salvador Llobet i Reverter (1908-1991), Jaume Maspons i Camarasa (1872-1962), Emili Huguet i Serratacó (1871-1951) o el zoòleg Antoni Jonch i Cuspinera (1916-1992), entre d’altres. Anteriorment, un altre fill de Granollers, el destacat jurista i folklorista eminent Francesc Maspons i Labrós (1840-1910) fou president del Centre Excursionista de Catalunya. L’esport té una llarga tradició a Granollers que perdura sobretot en la modalitat del handbol. L’equip BM Granollers, que milita a la Lliga Asobal, ha aconseguit un gran nombre de títols nacionals i europeus. El 1946 s’estructura definitivament el Museu de Granollers, regit per un patronat municipal, i s’inaugura el nou emplaçament a Can Molina, amb importants col·leccions arqueològiques ibèriques i romanes de la contrada, especialment de mosaics romans, i una excel·lent representació de la pintura i escultura medieval i moderna, amb un quadre d’Antoni Viladomat com a obra més destacada, i una variada representació, local i forana, de la pintura i ceràmiques contemporànies. L’any 1965, l’estat de l’edifici fou el motiu pel qual l’ajuntament l’enderrocà i el fons museístic fou emmagatzemat en precàries condicions. El nou museu s’obrí per les festes de l’Ascensió del 1976 i des de llavors porta a terme una fecunda activitat cultural. Quant a la primera època del museu, cal afegir que el 1934 s’hi incorporà la Junta d’Estudis Històrics de Granollers, creada l’any 1927. D’ençà del 1976 es pot parlar de la segona època del Museu de Granollers. La seva estructura interna consta de les àrees d’arqueologia, història medieval i moderna, història contemporània, geografia, art contemporani i ciències naturals, i de les sales dedicades a exposicions temporals i d’altres a exposicions permanents de peces provinents del fons del museu. També disposa dels serveis de disseny i muntatge, restauració, audiovisuals i pedagogia. La importància d’aquest museu no li ve solament pel fet d’ésser centre d’exposicions sinó també per ésser lloc d’estudis, d’investigació i de recerca. El Museu de Ciències Naturals –seu de l’Aula de Ciències Naturals i del Centre de Documentació de l’àmbit científic del Parc Natural del Montseny de la Diputació de Barcelona– és situat a l’edifici modernista de la Tela, i fou inaugurat la primavera del 1987. El seu jardí conté espècies minerals i vegetals i animals vius de la comarca. Cal destacar la tasca pedagògica i de difusió científica, en l’àmbit escolar. Des de la seva creació, el 1926, la Biblioteca Popular Francesc Tarafa, de la Diputació de Barcelona, és un dels suports bàsics de la cultura local, tant pels seus fons, com pel fet d’haver estat en determinades èpoques l’únic local de la ciutat on hom celebrava diversos actes culturals. Inicialment tenia un fons bibliogràfic de 3 203 volums, que foren augmentats posteriorment amb donatius de la Biblioteca de Catalunya, l’Ajuntament de Granollers i particulars. Entre aquestes darreres donacions cal destacar la col·lecció Vidal i Jumbert, integrada per 3 987 volums. El 1930, l’historiador cardedeuenc Tomàs Balvey donà a la institució un lot de 200 pergamins, posteriorment incrementat, relatius als pobles del Vallès dels segles XI i XII, dels quals 14 eren signats a Granollers. La tercera donació important és la col·lecció J. Maspons i Cadafalch, donada per llegat el 24 de març del 1936, integrada per 1 136 volums, principalment de dret i literatura, amb 235 obres anteriors al 1830 i 24 llibres dels segles XVI i XVII. La Biblioteca Popular Francesc Tarafa havia estat situada a l’antic hospital de Sant Domènec del carrer de Corró i actualment és a la casa de Can Pedrals, a la plaça Maluquer i Salvador. L’edifici de l’Escola Municipal del Treball és la seu d’una biblioteca municipal; també hi ha una biblioteca municipal al Centre Cívic de Can Bassa. L’hemeroteca municipal estava constituïda inicialment per la col·lecció de Josep Móra i Sibina, que comprenia la premsa local recollida des dels seus inicis el 1882 i constava de 70 publicacions. Al llarg dels anys, però, l’hemeroteca ha incrementat el seu fons entre fulletons, programes, fotografies i bibliografia local. L’hemeroteca com l’arxiu municipal són a l’edifici de l’ajuntament, a la plaça de la Porxada. La inauguració, l’any 2002, del Teatre Auditori de Granollers, representà un nou impuls a la vida musical i cultural de la ciutat. Altres equipaments destacables són el Centre Cultural de La Caixa i el teatre de Ponent. Entre les diverses activitats, cal esmentar els concerts de les Joventuts Musicals, a la tardor, el Festival Internacional de Música, els cicles de concerts de l’Orquestra de Cambra “Ciutat de Granollers”, el Jazz Festival de Granollers i el Festival Internacional de Trobadors i Joglars. Pel que fa al teatre i la dansa, cal esmentar la Temporada de Teatre i Dansa, la Roda d’Espectacles Infantils i la Mostra de Teatre Amateur. Les dues festes més importants de la ciutat són la de l’Ascensió, pel maig, i la festa major, que se celebra des de l’últim dijous d’agost fins al següent diumenge. La primera combina una extensa i variada mostra firal amb actes festius. Cal citar també com a celebracions populars les festes de sants de barri que es fan, la major part, des de final d’agost i durant la primera quinzena de setembre. La festa de Sant Antoni Abat s’està recuperant després de molts anys.
Altres indrets del terme
La barriada més singular de Granollers és l’antic poble de Palou, fusionat amb el municipi granollerí el dia 1 de gener de 1928, la qual cosa constituí una gran aportació territorial al reduït terme de la ciutat. Palou és citat l’any 924 (Palatiolo) en un document de donació d’un camp a favor del monestir de Sant Cugat, i l’església parroquial de Sant Julià, màrtir, va ser consagrada el dia primer de desembre del 1103 pel bisbe de Barcelona, Berenguer, segons especifica el Speculum decanatus Vallensis. El terme parroquial de Palou tenia trenta famílies entre els anys 1413 i 1421. L’església romànica de Sant Julià de Palou, consagrada el 1103, es trobava en molt mal estat el 1403; per aquest motiu hom en reclamà la reparació en diferents visites fins el 1508. L’església actual, feta avançat el segle XVI, és un edifici gòtic tardà, d’una sola nau amb volta de creueria i capelles laterals. L’absis és poligonal i és reforçat per contraforts. És un dels pocs edificis gòtics ben conservats de la comarca, el qual, tot i haver sofert reformes posteriors, té una elegant portada formada per feixos de columnes, que acaben en petits capitells, amb motius vegetals flamígers. Un factor característic del poble de Palou és la disseminació de les cases, ja que no hi ha un centre urbà pròpiament dit, encara que l’església parroquial i les escoles són relativament properes per a considerar-les el centre local. Les cases de pagès, en alguns casos agrupades en petits verals, se situen a la plana del Congost i a les serres que l’envolten; entre elles, en el pla, cal citar Can Bassa (1644) i la Torre de les Aigües, que fins el 1936 tenia la capella i la imatge de la Mare de Déu de les Aigües, denominació popular de la Mare de Déu de les Neus, invocada pels beneficis de la pluja. La torre pertanyia ja al segle XV a la família Junyent, nissaga de personatges ben destacats fins l’any 1701. La imatge de la Verge era de pedra i es va perdre, decapitada, l’any 1936. També era venerada a Palou la Mare de Déu del Lledó en una capella propera a la Torre de les Aigües que fou enderrocada a mitjan segle XIX; a l’església de Sant Julià, hi ha una reproducció de la primitiva imatge del segle XIII. A Palou es troben restes de la vil·la de Can Malla (segle II aC) i restes romanes disperses a Ca l’Amat i a Can Riera. Al començament del segle XX, el terme de Palou era anomenat per la producció de cànem, industrialitzat en una fàbrica situada a mig camí entre Granollers i Palou, però davant la competència del cànem italià i del jute indi, el conreu desaparegué l’any 1925, que fou substituït pel farratge destinat al bestiar boví estabulat per a la producció lletera, tramesa especialment a Barcelona.
La història
Els primers vestigis del poblament granollerí són de l’edat del ferro, amb les restes de Cal Jardiner, forn ibèric. L’antecedent romà es localitza gràcies a les excavacions efectuades en el centre de la vila antiga, amb el descobriment de paviments, forns de ceràmica, sitges, àmfores, teules i monedes, que permeteren de situar amb molta versemblança a l’indret de l’actual Granollers l’estació de Semproniana, que figura com una de les posades romanes en els vasos apol·linars. Les diverses investigacions han fructificat en l’esgrafiat de la vil·la romana, dins el perímetre de l’església de Sant Esteve, el carrer de la Constància i les necròpolis dels carrers de les Travesseres i d’Espanya, al nord, i de Sant Jaume al sud. Per les restes arquitectòniques de mosaics, murs i necròpolis, hom creu que la vil·la era edificada ja al segle II dC, i que es desenvolupà al voltant de Semproniana, en la via romana de Cadis, tot iniciant la funció de cruïlla de camins i mercat dels productes agrícoles vallesans. Sobre el nucli romà es bastí la vila medieval, citada el 944 al Cartulari de Sant Cugat del Vallès. L’origen històric o situació jurídica de Granollers als segles altmedievals és imprecís. La seva situació en la cruïlla d’antics camins romans i medievals la feren de bon principi un lloc de mercat de primer ordre i, per tant, un lloc cobejat pels senyors feudals que s’anaven afermant en la comarca a partir del segle XI. Inicialment la població medieval es formà sobre el primitiu emplaçament de l’estació romana, en un territori de domini fiscal i més tard comtal. Es creu que des de bon principi es trobava inclosa en l’àmbit de les franqueses del Vallès, esmentades ja en un privilegi de Barcelona del 1025. Aquestes franqueses i batllies es trobaven annexes al feu comtal que fou concedit pel comte Ramon Borrell a Gombau de Besora vers el 990, que incloïa bàsicament la que més tard fou baronia de Montbui, i per això el 1059 el seu gendre Mir Geribert d’Olèrdola i la seva muller Guisla de Besora, després d’un llarg temps d’oposició a la casa comtal, van renunciar a ipsas franchedas vel bauilias del Valles, a favor de la casa comtal. Més tard, en època imprecisa, el rei va cedir el domini de la vila al bisbe de Barcelona, que el 1253 pretenia, en record dels fets abans esmentats, que la vila de Granollers havia estat fundada dintre l’antic terme del castell de Montbui, cosa que negava el senyor de la Roca, que pretenia que s’havia fet dins el terme del seu castell. Aquest domini episcopal resta evident en el privilegi que el desembre de 1252 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, va concedir als habitants de Granollers, que és una carta de protecció i franqueses, amb una regulació molt detallada de l’actuació processal dels seus habitants. En aquest document jurídic es preveu ja l’aplicació dels Usatges de Barcelona. Aquest domini episcopal, sens dubte delegat del rei, va començar a minvar a partir del 1291, quan el bisbe Bernat Pelegrí va reconèixer a Pere Marquès, senyor del castell de la Roca, els drets sobre Granollers que aquest havia instat ja el 1287 i dels quals havia obtingut un principi de reconeixença. El senyor de la Roca pretengué, i en part se li van reconèixer, drets jurisdiccionals sobre Granollers i sobre les Franqueses del Vallès. Els senyors de la Roca s’intitularen senyors de Granollers fins el 1316, en què Francesc Marquès va vendre definitivament al rei la vila de Granollers, d’acord amb el pacte estipulat ja amb el rei l’any anterior. En aquest moment i en ocasions successives els bisbes de Barcelona pretengueren que se’ls reconegués l’antic domini. El rei Jaume II, en esdevenir senyor directe de Granollers, va prometre a la Universitat de prohoms que la vila no se separaria més de la corona, però el rei Pere III el 1374 va vendre Granollers i altres termes veïns a Pere Arnau Marquès, senyor de la Roca, que no volia renunciar als seus antics dominis. Davant les protestes dels granollerins el rei va recuperar tot seguit el domini, però tres anys més tard (1377) vengué Granollers i Caldes de Montbui, a carta de gràcia, a l’infant Martí. Aquest el 1380 va vendre al seu torn Granollers al senyor Guillem Ramon de Montcada, que el 1382 el va permutar amb Pere comte d’Urgell. El 1410 Jaume d’Urgell, el Dissortat, va vendre novament la vila a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca, però el 1418 els habitants de Granollers, en oberta rebel·lió amb el senyor de la Roca, van recaptar entre ells i a base de censos i penyores 10 000 florins que van donar al rei Alfons IV fent així ús del dret de lluïció previst en les vendes anteriors, fetes totes a carta de gràcia, per tal que el rei comprés la vila al senyor de la Roca i la incorporés definitivament a la corona. Aquesta redempció fou la definitiva, car segons feren constar taxativament els prohoms de Granollers, el document de redempció declarava invàlida qualsevol venda posterior. El rei va premiar el gest de fidelitat de la vila declarant-la el 25 de febrer de 1418 carrer de Barcelona, amb tots els privilegis i exempcions de què gaudien els habitants de la Ciutat Comtal. D’aquells antics privilegis que afavoriren l’expansió de la vila sense cap més trava senyorial que alguns drets dominicals, exposats en parlar del mercat, resta en el dret vigent l’exempció del lluïsme en les alienacions a títol lucratiu de béns situats a l’antic territori emfitèutic. El document o privilegi d’Alfons IV de 1418, en el qual s’incloïa la reconeixença de tots els antics privilegis dels granollerins, fou la base del Llibre Gran de Privilegis i els instruments jurídics i administratius que desenvolupen i completen els textos fonamentals van ser compilats en el Llibre de ordinacions del consell de la vila de Granollers, publicat el 1932. Per a obtenir la plena eficàcia jurídica dels privilegis d’Alfons IV, el síndic de Granollers Francesc de Masferrer el 1547 acudí a la cort de Montsó, amb un memorial redactat per dos juristes que fou aprovat per la cort i així es cloïa la llarga lluita dels habitants de Granollers per alliberar-se de les arbitrarietats dels senyors feudals. La història jurisdiccional posterior de Granollers, esdevinguda capital indiscutible del Vallès, en lloc de Caldes de Montbui, que havia estat la capital primitiva des del darrer terç del segle XIV, és en endavant la història de la comarca. Granollers fou centre de la sotsvegueria del Vallès, unida sempre a la vegueria de Barcelona, des del 1716 fou una alcaldia major del corregiment de Mataró i, des del 1834, centre d’un partit judicial. Mollet del Vallès