Pren també el nom de prova i d’estampa. Hom distingeix diversos tipus de gravats, segons els diferents tipus de planxa (la qual rep el mateix nom) amb què han estat impresos. Així, hom en diu gravat original si és el mateix artista qui ha concebut l’obra i ha gravat la planxa, gravat d’interpretació si el gravador ha pres per model una obra pintada o dibuixada per un altre artista, gravat de reproducció si la planxa ha estat gravada per procés fotomecànic (fotogravat) i no pas per la mà de l’artista, gravat en relleu si el gravat de la planxa ha estat fet rebaixant la part corresponent als blancs de la imatge i respectant en relleu (sobre el qual és posada la tinta per a l’estampació) la superfície que correspon a les línies i les masses, gravat a la fusta, o xilografia, si hom ha gravat sobre planxa de fusta i en relleu —pren el nom de gravat de fil (o a fibra) quan la superfície de la planxa ha estat tallada segons la direcció de la fibra natural de la fusta, i el de gravat a contra fibra (o a testa, o al boix) si ha estat tallada perpendicularment a les fibres, el qual procediment permet un característic treball amb burí i gúbia molt fi i minuciós—. A part el tipus de gravat que hom anomena calcografia, n’hi ha també molts altres, que són anomenats segons el tipus de procés o d’eines de què hom se serveix en l’execució de la planxa (el nom de la qual és, doncs, també el mateix). Així, hom en diu gravat a la goma, a la sal, al sofre, al sucre i al vernís tou, segons que hom empri un d’aquests materials o un altre per a treballar la matriu; hom en diu, així mateix, gravat al burí i gravat martellat, segons que hom empri com a eina el burí o el martell; i hom en diu gravat al fum, a manera de llapis, a manera negra i puntejat, segons que hom segueixi un procés o un altre en l’execució de la planxa. Altres tipus destacables de gravat són l’aiguada, l’aiguafort, l’aiguatinta, el linòleum i el punta seca.
Històricament, el gravat consistí a l’inici en teixits estampats: un d’ells, del segle IV aC, procedent de l’Alt Egipte, és conservat al Germanisches Nationalmuseum de Nuremberg. En ésser descobert el paper a la Xina, sorgí a l’Orient l’estampa: el Musée du Louvre posseeix un gravat d’aquest tipus, del segle VIII, representant el Buda. Així mateix, quan al segle XIV la manufactura del paper entrà a Europa, sorgí a l’Occident el gravat en forma de tabularis (Bíblia dels pobres, Apocalipsi, etc.), d’imatges religioses, de jocs de naips, etc. França, Flandes, Alemanya i Itàlia sobresortiren en la realització d’aquesta mena de gravats, i a partir del segle XV hom troba a Europa nombrosos gravadors de prestigi, com és ara M. Schongauer, A. Mantegna, A. Dürer, L. van Leyden, Parmigianino, P.P. Rubens, A. van Dyck, J. Callot, C. Mellan, J. Ribera, Rembrandt, W. Hogarth, G. Piranesi, F. Goya i P. Picasso. Als Països Catalans hom coneix l’existència d’uns gravats datats els anys 1403, 1420, 1424, 1440 i 1441 per uns inventaris de Vic publicats per mossèn J. Gudiol. La Biblioteca Nacional de Madrid posseeix el gravat calcogràfic del príncep Carles de Viana, que porta una inscripció en català i, a la part superior, l’escut del príncep i el de Barcelona, així com l’estampa de la Mare de Déu del Rosari, signada per F. Domènech i datada del 1488, excepcional per la seva neta execució, però també perquè és una de les poques obres calcogràfiques catalanes amb data i signatura. Als darrers temps sobresurten els noms de M. Guasp i Vilar, els Abadal, F. Via, J.B. Matons, Vaquer, Cerdanya, B. Talamants, I. Valls, F. Tramulles, F. Fontanals, M. Fortuny, X. Nogués, J. Miró, Jaume Pla, S. Dalí i A. Tàpies, entre molts altres.