Ja als inicis de llur història, a partir de llur territori, el grecs es llançaren a la colonització, empesos per les pressions demogràfiques i sobretot per les transformacions socials i les necessitats econòmiques. Una sèrie de ciutats gregues, tant jòniques com dòriques, fundaren ciutats i factories en zones costaneres d’un extrem a l’altre de la Mediterrània, des de la meitat del s VIII aC fins al VI aC. La colonització de poblament, amb emigracions importants, es produí bàsicament a la Itàlia meridional (que prengué el nom de Magna Grècia) i a Sicília, ocupada totalment, llevat de l’extrem occidental (cartaginès). Aquests territoris passaren a formar part del món grec. A les altres zones la colonització fou més aviat comercial, amb factories (centres d’intercanvi), algunes de les quals arribaren a esdevenir ciutats. Els colonitzadors grecs, que expandiren llur civilització al món bàrbar, s’estengueren des de Crimea i el litoral de la mar Negra fins a Egipte (Naucratis) i la zona de Cirenaica, i penetraren també cap a l’Adriàtica i l’extrem occident, a l’arc N entre Gènova i Empúries. Vers el 600 aC l’expansió cessà, però els establiments creats es mantingueren.
La primera fase de les navegacions i del comerç grec amb el litoral dels Països Catalans és poc documentada. La tradició clàssica antiga atribuïa als rodis els primers contactes, al s VII aC, als quals hom atribueix sovint l’origen del nom de Rhódē, la ciutat grega de Roses. Uns altres investigadors suposen fills d’aquesta primera etapa una sèrie de topònims acabats en -oûssa, com Pityoússai (Eivissa i Formentera), Ophioûssa (potser Formentera), Moloûssa (potser Mallorca) i Kromyoûssa (potser Menorca), que demostrarien que les Balears serviren de pont entre Itàlia i la península Ibèrica durant aquestes navegacions primerenques. Sigui com vulgui, és d’ençà de poc després del 600 aC que els testimonis arqueològics lliguen amb les notícies de la historiografia antiga, segons la qual els foceus foren els primers que colonitzaren sistemàticament la part occidental. La costa de l’Empordà fou l’extrem ponentí dels establiments urbans grecs a l’W d’Itàlia, que tingueren com a ciutat principal Massàlia (Marsella), fundada vers el 600 aC. Molt poc després fou creada la factoria d’Empòrion (Empúries), de primer sobre un illot, a l’actual Sant Martí d’Empúries (el que després s’anomenà la Palaiapolis), i tot seguit a terra ferma, ja en forma de ciutat, documentada arqueològicament des de vers el 575. Excavada a partir del 1907, avui Empúries és la ciutat grega més ben coneguda de l’extrem occident. Rhódē ha estat localitzada recentment sota la ciutadella de Roses, després de molts anys de dubtes sobre quin fou l’emplaçament precís. És possible que Ullastret, no gaire lluny d’Empúries i una mica terra endins, fos també una ciutat grega o grecoindígena. Més al S, no hi ha, ara per ara, testimonis arqueològics d’establiments semblants. La tradició antiga que Sagunt fou una fundació grega és molt incerta, com també ho són els suposats establiments de Cal·lípolis (pels volts de Tarragona), Cípsela (a la Costa Brava) i Alonis (cap a Alacant). D’aquests establiments incerts, el més documentat a les fonts és Hemeroscopi, tradicionalment identificat amb Dénia, però que alguns investigadors han suposat a Xàbia o a Ifac. A les Balears no hi ha notícia d’establiments grecs. Eivissa i Formentera eren cartagineses, i a Mallorca i a Menorca hi ha indicis de relacions comercials des del s VI aC (diverses troballes de petites escultures de bronze). El descobriment de poblats indígenes amb influència fenícia durant els ss VII-VI aC a Borriana i a Oriola contradiu la teoria tradicional que suposa que el País Valencià, durant aquest període, queia dins l’àrea d’influència grega. Les troballes d’objectes grecs anteriors al s V són molt escasses als Països Catalans, llevat d’Empúries i d’Ullastret. Cap a la fi del s V aC i durant el IV hom pot observar un gran increment d’importacions gregues (sobretot de ceràmica); tots els poblats ibèrics d’aquesta època en posseïren, cosa que demostra una forta penetració comercial grega. Les relacions amb els grecs tingueren un gran pes damunt la cultura indígena (ibèrica). A través d’ells penetrà l’ús de la moneda. Les dracmes de Rhódē i sobretot d’Empúries de primer circularen i després foren imitades. Al poblat de la Serreta (Alcoi) han estat trobades inscripcions en llengua ibèrica però amb lletra grega. La generalització de l’ús del ferro, del torn de terrisser i d’altres elements tècnics corrents al món indígena des dels ss V-IV aC són producte dels mateixos estímuls, que afectaren també, segurament, altres aspectes no tan fàcils de detectar.