En el cas de la llengua catalana, hom pot parlar d’una particular presència de grecismes, determinada per motius d’ordre historicopolític: l’expedició dels catalans a l’Orient i les relacions comercials amb la Mediterrània oriental sostingudes durant tota l’edat mitjana. Bé que alguns d’aquests mots fan sospitar, pels senyals presents en llur fonètica, que procedeixen indirectament del grec —amb l’italià com a intermediari (escar i gúa)—, uns altres manifesten una clara i directa ascendència hel·lènica i una evolució independent (arjau, proís, puja, xarxa, ormejar, noli, codonyat). A més dels exemples citats, hom pot registrar també la presència d’altres grecismes, com estrop, amant, artimó, palangre, gànguil, bolig, sirgar, escàlem, estamenera, paramitjal, góndol, gúmena, bol, prestatge, calaix, etc. La majoria dels mots manllevats en aquest període corresponen, per raons ben naturals, al vocabulari marítim. També cal fer notar que Catalunya ha estat un centre d’irradiació del vocabulari grec entre els pobles veïns (Castella, Portugal, Occitània i França, etc). Modernament, la contínua evolució de la ciència ha donat lloc a la creació de paraules noves (neologisme), en la formació de les quals intervenen decisivament les arrels d’origen grec.
m
Lingüística i sociolingüística