Situació i presentació
Ocupa l’extrem NE de la comarca i limita al S amb Sant Celoni, a l’W amb Campins i Fogars de Montclús i a l’E amb el terme selvatà de Riells i Viabrea.
És un municipi totalment montsenyenc que s’allarga des del cim del turó de Morou (1 307 m) a l’extrem N, fins a la Tordera, que és el seu límit meridional, a uns 150 m d’altitud. Té com a eix la riera de Gualba, l’antiga Aqua Alba, que li ha donat el nom, que neix a la vall de Santa Fe i desguassa a la Tordera, prop de Gualba de Baix, i a la qual conflueixen torrents i rierals com el del Sot de les Pedreres, el d’en Cinto o el de Can Renau; el torrent del Terme, que marca la seva separació municipal amb Sant Celoni, el torrent de Can Dansa i la riera d’en Berenguer aboquen directament les seves aigües a la Tordera.
La riera de Gualba, que parteix el terme, salva el gran desnivell dels cimals del Montseny al sot de la Tordera amb alguns espectaculars saltants com el del Gorg Negre, lloc de llegendes i habitacle de goges, i el no menys notable salt de Gualba, que es precipita per un terreny esglaonat de 133 m d’alçària i que converteix la riera en un corrent d’escuma blanca, que es creu que és la que ha donat el nom, gairebé mil·lenari de Gualba o “Aigua Blanca”. A la superfície forestal del terme es combinen roures, pins, alzines sureres i algun clap de fageda i castanyers.
El terme comprèn els pobles de Gualba (o Gualba de Dalt), cap de municipi, i Gualba de Baix, els barris de la Barceloneta i l’Estació i les urbanitzacions de Can Pla, Roial Parc (compartida amb els termes de Riells i Viabrea i Sant Celoni) i la Llobregosa.
Creuen el terme en el sector meridional, el més poblat, la carretera C-35 de Granollers a Llagostera (paral·lela a l’autopista AP-7), que es comunica per un doble brancal amb el poble de Gualba, i la línia del ferrocarril de Granollers a Girona, que té estació a l’extrem sud-oriental del municipi, prop del límit amb la Batllòria (Sant Celoni). Del poble surten diverses carreteres asfaltades cap a Campins i Riells.
La població i l’economia
Segles enrere Gualba fou un municipi totalment rural, amb 44 focs registrats el 1381, 17 el 1553, 170 habitants el 1719, 199 el 1842 i 632 el 1857, xifra que, al marge de lleus alts i baixos, es mantindrà relativament estable fins els nostres dies. Així, la població de Gualba (gualbencs) s’estabilitzà al voltant dels 750 habitants des dels primers anys del segle XX: 758 h el 1920, 771 h el 1931, 724 h el 1950 i 759 h el 1970. En els registres de 1981 i 1991 (631 i 629 habitants respectivament), es notà un lleuger descens, per bé que la tendència positiva ja es recuperà en el cens de l’any 2001, amb 799 h i els 988 del 2005.
El municipi de Gualba, que vivia tradicionalment de l’explotació del bosc i de l’agricultura, ha experimentat modernament una petita expansió industrial gràcies a la seva proximitat amb Sant Celoni i al pas de la carretera C-35. Els serveis als estiuejants i la construcció d’urbanitzacions, però, són els factors que han donat una nova vitalitat al terme i han transformat l’aspecte tradicional del seu sector més meridional. Es pot dir que Gualba de Dalt centra la zona residencial i Gualba de Baix la zona industrial.
L’agricultura, majoritàriament de secà, es basa en el conreu de cereals (ordi, blat, civada), farratge i hortalisses, i és complementada amb la ramaderia bovina per a producció de llet i la cuniculicultura. Les poques indústries que hi ha al terme pertanyen als sectors químic, del paper i del plàstic. També hi ha diverses pedreres de marbre i calç, i jaciments de ferro i coure antigament explotats, dels quals es conserva encara el topònim i l’antic edifici de la Farga de l’Aram.
El terme ha estat, de sempre, un centre d’estiueig amb una oferta d’allotjament força àmplia. Entre aquests serveis cal esmentar la zona d’acampada i esbargiment que hi té el Reial Automòbil Club de Catalunya, amb serveis, zona esportiva, zona de caravanes i un espai cuidat amb camins i racons enjardinats, i el camp de golf Pitch & Putt Montseny.
El poble de Gualba
L’església parroquial de Sant Vicenç presideix el nucli històric de Gualba (505 h el 2005; 177 m d’altitud) o Gualba de Dalt, cap de municipi, i consta encara bàsicament, almenys en l’absis i la façana, de l’església romànica consagrada el 1099. Com passa en moltes esglésies, fou transformada al segle XV amb capelles laterals, que formen altres naus laterals, i amb un campanar de torre, de pis vuitavat amb grans obertures apuntades per a les campanes. Més tard s’afegiren cossos moderns a la part del davant i es prolongaren les naus de capelles del gòtic tardà, cobertes amb nerviacions, i la capella de la Mare de Déu, amb mènsules esculpides. Una restauració feta entre els anys 1959 i 1961 ha restaurat la façana i el sector de l’absis.
L’església té antigues làpides sepulcrals d’antics feligresos i rectors, entre les quals es destaca la del rector Josep Baborés, que lluità contra els milicians constitucionals i fou mort per aquests el 1822. També guarda un retaule gòtic del segle XVI amb taules pintades amb escenes de la vida de sant Vicenç, una predel·la gòtica amb Crist al mig i dues santes per banda, del 1582, i fragments d’un altre retaule pintat del segle XVII amb quatre doctors de l’Església. Conserva, així mateix, peces d’orfebreria: una creu processional del segle XVI i un reliquiari i uns canelobres del segle XVIII.
Gualba té algunes cases antigues, però la majoria s’han renovat sobretot de cara a l’estiueig.
El cicle de festes comença el gener, el dia 22, amb la festa major d’hivern de Sant Vicenç, que s’acompanya d’una fira d’artesania. El 16 d’agost se celebra la festa major de Sant Roc, originada pel vot del poble a aquest sant. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec al Gorg Negre, el darrer dissabte de setembre, on es representa la llegenda de les bruixes, segons la qual aquestes s’alegraven de les malvestats que originaven les tempestes. Els veïns decidiren llavors d’anar a plantar-hi una creu per tal d’allunyar-les.
Altres indrets del terme
El municipi compta amb el nucli de Gualba de Baix, el barri de la Barceloneta (132 h el 2005), a mig camí entre els dos Gualba, és un barri dispers de cases i xalets més o menys propers i a vegades és anomenat impròpiament Gualba del Mig, i el barri de l’Estació (48 h el 2005), més modern i format al voltant de l’estació de ferrocarril, està situat a l’extrem sud-est del terme.
Entre els seus masos més antics es poden esmentar l’Illa, la Coma, Can Renau, el Masferrer, Can Prat, Can Cambó, Can Sala, Can Sivina, la Ferreria i la Corbera, la casa més enlairada del terme.
A tocar del cementiri, a l’altra banda de la riera, hi ha l’antiga capella de Sant Cristòfol, documentada el 1328 i reconstruïda el 1587. És un edifici senzill, rectangular, amb bones pedres cantoneres, amb una llinda amb ornamentació que recorda el final del període gòtic, i un petit campanar d’espadanya sobre la façana. S’hi celebra un aplec pel juliol.
La història
El lloc d’Aqua Alba i la seva parròquia de Sant Vicenç surten documentats des del 1053. El 1083 el lloc fou donat a Sant Cugat i de nou surt en les butlles de confirmació de propietat del dit monestir dels anys 1098 i 1120. La seva demarcació es considera inclosa en els termes del castell de Montsoriu, per bé que, com reconegué el vescomte de Cabrera el 1382, la vall de Gualba era de jurisdicció civil del paborde de Palau del monestir de Sant Cugat. El paborde protestà sovint d’aquesta subjecció al domini dels Cabrera i obtingué algunes exempcions referents al fet que els homes de la parròquia no haguessin d’eixir en host fora del terme. La jurisdicció era en part infeudada a la família noble cognomenada Gualba, a la qual el vescomte de Cabrera impedí al principi del segle XIV de fer una torre o fortificació bo i al·legant que això anava contra el domini vescomtal.