Per a l’escola clàssica el guany, categoria específica del mode de producció capitalista, és una renda derivada de la propietat, mentre que el salari representa l’única renda justificada a partir d’una aportació productiva. La tradició classicomarxista considera el guany com una magnitud residual constituïda per la part de treball no pagat, atès que el salari és fixat a un nivell social i històric de subsistència. L’escola neoclàssica no establí cap distinció entre els tipus de renda i, en conseqüència, mentre el salari correspondria a l’aportació productiva del treball, el guany seria la contrapartida de l’aportació productiva del factor “capital”. Aquesta teoria ha estat criticada pels autors de tradició clàssica (J.Robinson i P.Sraffa, principalment), per tal com considera el “capital” com un factor de producció homogeni, restituïble pel treball en els processos de producció, car una tal consideració és insostenible atesa l’heterogeneïtat dels béns de producció que componen el “capital” i la impossibilitat de mesurar-lo independentment de la distribució de la renda. Hom parla de taxa de guany com a relació entre el guany obtingut i el valor del capital utilitzat. A causa de la competència i de la mobilitat dels capitals, la taxa de guany tendeix a ésser la mateixa a tots els sectors econòmics.
m
Economia