guerra contra Napoleó

guerra de la Independència

Resistència armada i persistent del poble hispànic a les pretensions de Napoleó Bonaparte d’imposar-hi el seu germà Josep com a rei, en substitució dels Borbó.

Ferran VII, el monarca que fou encimbellat pel motí d’Aranjuez (març del 1808), hagué de renunciar els seus drets a Baiona, on l’havia induït el propòsit que l’omnipotent emperador dels francesos el reconegués. Poc abans el poble de Madrid, ajudat pels artillers Daoiz i Velarde, es rebel·là contra les tropes napoleòniques, que es disposaven endur-se els darrers representants de la família reial, rebel·lió severament reprimida per Murat, nomenat lloctinent general del regne. Pel juny la insurrecció s’estengué per tot el país, i els francesos no la pogueren sufocar. El mariscal Bessières obrí la marxa cap a Madrid de Josep Bonaparte. Aquest, tot just proclamat, hagué d’abandonar la capital, en rebre la notícia que l’exèrcit francès d’Andalusia, sota el comandament de Dupont, havia estat copat a Bailèn (19 de juliol) per les forces regulars espanyoles de Castaños i Reding. Tot el dispositiu imperial es replegà llavors a la línia de l’Ebre, mentre a Aranjuez es constituí una Junta Central, a nom de Ferran VII, per a coordinar la resistència. Napoleó mateix hagué d’anar a la península Ibèrica (novembre-desembre del 1808), entrà a Madrid i reposà Josep I. Mentrestant, els anglesos havien desembarcat a Portugal, i Napoleó, endut cap al front austríac, no pogué evitar que s’hi instal·lessin. Les temptatives angloespanyoles de reconquerir Madrid es repertiren al llarg del 1809, però després de la batalla d’Ocaña les forces imperials pogueren dominar tota la Meseta castellana. Josep I penetrà a Andalusia al començament del 1810 i s’emparà de Còrdova, Sevilla i Granada, però l’exèrcit hispànic es fortificà a Cadis, protegit per l’esquadra anglesa. Mentrestant, els mariscals Massena i Soult intentaven d’arraconar els britànics a les línies fortificades de Torres Vedras (Portugal). El 1811 el mariscal Suchet obtingué grans victòries a l’est peninsular: Tarragona, Tortosa i el País Valencià (guerra del Francès), però a partir de la batalla d’Albuera (Extremadura) la iniciativa passà als anglesos. La guerra de Rússia (1812) obligà Napoleó a treure grans contingents de la Península. Llavors Wellington derrotà estrepitosament l’exèrcit francès de Marmont a Los Arapiles (22 de juliol) i obligà Josep I a refugiar-se a València, ocupada per Suchet. Malgrat la reconquesta de la capital, ajudat per Soult (març de 1813), hagué d’abandonar-la definitivament, i posteriorment la batalla de Vitòria (28 de juny) foragità el rei intrús de la península Ibèrica.