guerra de Crimea

Conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l’imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d’una manera immediata, per la pretensió russa d’exercir una certa jurisdicció damunt els cristians ortodoxos que vivien a Turquia.

La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l’expansió territorial de Rússia, decidiren d’intervenir-hi (27 de març de 1854). Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. L’acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Pel gener del 1855 Cavour envià 10 000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont. El desenllaç de les accions de guerra (setge de Sebastòpol), fou favorable als aliats, i Rússia accedí a negociar la pau (1 de febrer de 1856). El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. A Espanya, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l’economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D’ací la dita popular “Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol”.