És considerat com la darrera fase del litigi plantejat entre ambdós països d’ençà que la conquesta d’Anglaterra per Guillem, duc de Normandia (1066), col·locà els reis anglesos en la contradictòria situació d’ésser alhora sobirans a llur país i vassalls dels reis francesos pels territoris que en feu d’aquests tenien a França, i la manifestació política de la transició entre el món feudal i els estats moderns, que l’aparició del sentiment de nacionalitat accentuà. Els punts de fricció eren nombrosos, puix que, a la pugna per la supremacia a Occident i als problemes derivats de les possessions dels reis anglesos a França, s’afegien l’ajut que França oferia a Escòcia, la malfiança d’Anglaterra envers els papes d’Avinyó, que acusaven d’ésser favorables als francesos, i, sobretot, la qüestió de Flandes, vassalla feudal de França, però que importava d’Anglaterra la llana de la seva indústria. A Aquitània, al plet feudal calia afegir la lluita pel domini del mercat del vi. Aquesta situació sofrí un agreujament sobtat en morir sense descendència masculina Carles IV de França (1328). El consell de magnats francesos atorgà la corona a Felip de Valois, fill de Carles de Valois, germà de Felip IV de França i cosí dels tres darrers reis, i rebutjà les pretensions d’Eduard III d’Anglaterra, fill d’una germana de Carles IV, al·legant que, segons el costum successori francès, les dones no podien cenyir la corona ni transmetre'n els drets. Eduard III semblà resignar-se i reté homenatge al nou rei pels seus feus, Aquitània i Ponthieu (1329). Però la política expansionista de la nova dinastia francesa inquietà Anglaterra, sobretot després de la intervenció de Felip VI a Flandes contra les milícies urbanes insurgides (Cassel, 1328) i de la confiscació d’Aquitània (1337). Aquest fet és considerat com a causa determinant del conflicte: el mateix any Eduard III es decidí a replantejar els seus drets a la corona francesa i envià un desafiament formal al seu oponent. Preparant-se ja per a la guerra, el rei anglès feu aliances al continent (entre les quals una amb Lluís IV de Baviera, emperador del Sacre Imperi, el 1338, i una altra amb Jaume III de Mallorca el 1340) i recorregué a les pressions econòmiques per atreure's Flandes: prohibí les exportacions de llana i provocà, així, una forta crisi a les ciutats flamenques, les quals es revoltaren de nou dirigides per Jacob van Artevelde, que oferí la seva aliança al rei anglès (1340). França comptava amb l’ajut de la flota de Castella, productora de llana i, per tant, rival comercial d’Anglaterra. La primera fase de la guerra palesà la superioritat anglesa; desembarcats al continent, assetjaren Cambrai i Tournai. La victòria naval de l’Esclusa (1340), la de la batalla de Crécy (1346), amb la presa de Calais (1347), i la de Poitiers (1356), on el nou rei francès Joan II el Bo fou fet presoner, provocaren a França una profunda crisi amb la radicalització del moviment burgès dirigit per Étienne Marcel, que propugnava una reforma de signe parlamentari i constitucional, i amb la revolta de la pagesia, la Jacquerie (1358). A més, l’aparició a l’escena política de Carles II el Dolent, rei de Navarra, que, com a net de Lluís X podia al·legar drets al tron francès, contribuí a agreujar la situació, i el delfí Carles es resignà a signar l’acord de Brétigny i el tractat de Calais (1360) en condicions molt oneroses: Aquitània, Calais i Gines passaven en plena sobirania a Eduard III, que renunciava, però, als drets a la corona francesa. En pujar al tron de França Carles V (1364), la derrota definitiva de Carles II el Dolent, la fi de la guerra de Successió al ducat de Bretanya i el pas de les Companyies Blanques a Castella (per tal d’intervenir en la guerra dels Dos Peres a favor d’Enric Trastàmara), les quals, inactives des de la pau, devastaven el país, milloraren la situació. A més, el casament del germà del rei, Felip l’Ardit, duc de Borgonya, amb l’hereva de Flandes, tragué aquest país definitivament de l’aliança anglesa (1369). En començar la segona fase de la guerra (1368), els francesos pogueren reconquerir el territori cedit, mentre la flota castellana obtenia la victòria de La Rochelle (1372). A la mort del Príncep Negre (1376) i d’Eduard III (1377) només restaven en possessió dels anglesos Bordeus, Baiona, Calais i Cherbourg. L’esgotament d’ambdós contendents, així com el sorgiment de pregones crisis internes en els dos països, facilitaren un llarg període de treva (1377-1414). A Anglaterra, RicardII fou destronat a favor d’Enric IV Lancaster (1399). A França, on Carles VI donà aviat senyals de follia, la disputa del poder entre Felip l’Ardit i Lluís d’Orleans, germà del rei, desembocà en guerra civil entre borgonyons i armanyaguesos. La guerra començà de nou en replantejar Enric V d’Anglaterra les pretensions dels seus predecessors i desembarcar a França (1414) amb la complaença dels borgonyons. La batalla d’Azincourt (1415) i l’ocupació de Normandia, mentre els borgonyons entraven a París i s’apoderaven de la persona del vell rei, semblaren anunciar una ràpida victòria anglesa. A instàncies de Felip el Bo, duc de Borgonya des de l’assassinat de Joan Sense Por (1419), i amb el suport de la reina francesa Isabel, fou signat el tractat de Troyes (1420), en el qual el delfí Carles era desposseït del reialme, Enric V reconegut com a hereu de Carles VI, i convingut el seu matrimoni amb Caterina, germana del delfí. El parlament i la Universitat de París, així com els Estats Generals, acceptaren el tractat. França havia romàs dividida en tres zones: els anglesos ocupaven Normandia i Aquitània, i eren reconeguts a París i els seus voltants; Felip el Bo dominava extenses àrees entorn de París i els seus propis dominis a Flandes i a l’est de França; i el delfí Carles, amb els armanyaguesos, que representava la incipient consciència nacional francesa que es negava a acceptar el tractat de Troyes, el centre de França i el Llenguadoc. A la mort d’Enric V i de Carles VI (1422), el fill d’Enric i Caterina fou coronat com a Enric VI de França i Anglaterra. Mentrestant, a Bourges, el delfí es proclamava rei de França com a Carles VII. Els anglesos pretengueren de fer efectius els termes del tractat i ocupar la totalitat de França, i el 1428 decidiren de posar setge a Orleans, clau de la vall del Loira. Aquest setge significà un moment crucial en la guerra amb l’aparició de Joana d’Arc, la qual convencé el delfí que ella alliberaria la ciutat i que el faria consagrar a Reims. Al capdavant d’un contingent de tropes aconseguí de fer llevar el setge; la victòria tingué un efecte moral considerable i canvià el signe de la guerra. La mort com a heretge de Joana d’Arc a Rouen (1431) no aturà la recuperació francesa, sobretot quan Felip el Bo, que havia acabat d’integrar els Països Baixos en els seus dominis, cercà un acord amb Carles VII. El tractat d’Arràs (1435), que permeté l’entrada del rei a París, feu inevitable la victòria francesa, que arribà amb l’entrada definitiva a Bordeus i l’acabament de la reconquesta d’Aquitània (1453). Malgrat l’intent d’Eduard VI, animat pel nou duc de Borgonya, Carles el Temerari, de continuar la lluita (1475), la manca de suport i l’habilitat de Lluís XI el decidiren a signar la treva de Picquigny (1475), per la qual acceptava de reembarcar mitjançant el pagament de 75 000 escuts d’or, una subvenció anual de 60 000, i el matrimoni entre el delfí Carles i la seva filla Isabel. Les hostilitats no foren represes; els anglesos retingueren Calais fins el 1558, i llurs reis portaren el títol de reis de França fins el 1801.
La guerra dels Cent Anys
© fototeca.cat
Conflicte que, interromput per nombroses treves i per dos tractats de pau, enfrontà França i Anglaterra del 1337 al 1453.