guerra química

f
Militar

Guerra en la qual hom empra, contra l’enemic, diverses substàncies químiques per llurs efectes tòxics sobre els éssers vius.

Aquesta denominació fou adoptada després de l’atac amb clor gasós per les tropes alemanyes al front d’Yprés (Bèlgica) el 22 d’abril de 1915. Tanmateix, hom ja troba a Pausànies i Tucídides referències d’aplicació de la química a la guerra. Les substàncies més emprades en la guerra química són el fosgen i l’àcid cianhídric i la iperita. Al s. XX han estat utilitzades les arsines polvoritzades (1917) i la iperita (gas de guerra típic del 1918), per la ineficàcia que envers aquestes tenien les caretes antigàs i altres sistemes de protecció, i també els trilons (posats a punt per Alemanya a partir del 1937) i els productes V (descoberts després de la Segona Guerra Mundial), característics per llur feble volatilitat. Hom pot dividir els diferents gasos emprats en la guerra química en tres grups: els irritants, els incapacitants i els letals. Els irritants (emprats també fora de la guerra per a dissoldre manifestacions i desordres públics) produeixen una excitació dels nervis sensitius i forcen l’enemic a sortir de les trinxeres; poden ésser lacrimògens ( gas lacrimogen), esternutatoris (que produeixen hipersecrecions nasals, salivals o bronquials, i també esternuts i vòmits) i cutanis o urticants. Els incapacitants actuen sobre els centres nerviosos i poden ésser classificats en físics o psíquics. Finalment, els letals, que poden causar la mort, són classificables en sufocants (clor, fosgen), vesicants (com la iperita, que provoca cremades profundes) i tòxics, que determinen una mort ràpida i poden ésser subdividits en tòxics de l’oxigenació (àcid cianhídric, clorur de cianogen) i anticolinesteràsics. Aquests, anomenats gasos neurotòxics, són composts orgànics del fòsfor i interfereixen en la transmissió de l’influx nerviós. Foren descoberts el 1937 per Schrader, i a causa de llur toxicitat foren adaptats per l’estat major alemany, que ordenà la fabricació del sarin, del soman i del tabun, coneguts com a trilons; al mateix grup pertanyen les fosforiltiocolines o productes V, una gota dels quals sobre la pell produeix la mort.