La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans ( croada albigesa), al principi del s XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85). Més tard, les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya-Aragó, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit ( guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà. Al s XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 fou ocupat el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659). Lluís XIV, en les guerres contra Carles II de Castella, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d'Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98). La guerra de Successió enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país. La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV d’Espanya declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran). Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.