Franciscà, ensenyà a Oxford; no aconseguí el grau de mestre perquè les seves doctrines foren jutjades perilloses. Denunciat davant Joan XXII pels comentaris als llibres de les Sentències de Pere Llombard, fou citat a Avinyó (1324). Refugiat a la cort de Lluís de Baviera, a Munic, defensà la necessitat d’una pobresa evangèlica en l’Església, l’estructura de la qual havia d’ésser també democràtica, i negà el poder temporal del papa: Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334), Dialogus super dignitate papali regia (1338) i Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (~1347).
La seva teologia política, recollida sintèticament pels seus deixebles Marsiglio de Pàdua i Joan de Jandum en el Defensor pacis, tingué una importància capital en la història de les idees europees, per tal com marcà una ruptura definitiva amb la idea unitària de la cristiandat medieval.
En teologia i en filosofia, per tal de salvar la transcendència del Déu cristià, s’oposà al racionalisme grecoàrab: negà tant el realisme com l’universalisme dels universals, defensant-ne una comprensió nominalista (nominalisme), i es decantà cap a una separació radical entre les veritats de la raó i les de la fe. Dins la seva producció filosòfica es destaquen la Summa totius logicae (~1328), els Quodlibeta septem i diverses obres sobre la Física i altres llibres d’Aristòtil.