D’W a E hom distingeix diverses unitats de relleu. La Guinea mitjana, amb altiplans gresosos que culminen al mont Loura (1.537 m) al NE. La Guinea forestal (Sierra Leone, Libèria, o de la Costa d’Ivori), de relleus de planes i altiplans graonats dominats per alts relleus que culminen al Fon (1.656 m) i Nimba (1.752 m). El conjunt d’aquests massissos que s’alineen del NW al SE rep el nom de Dorsal Guineana. El tercer sector és una regió de planes i baixos altiplans on els únics relleus importants són a Ghana i Costa d’Ivori. L’últim sector és la Nigèria central i oriental, on sobre el sòcol antic s’alcen grans relleus volcànics i granítics, que donen les màximes altituds de la façana occidental d’Àfrica.
El clima és subequatorial, caracteritzat per la calor i la humitat constant; té dos màxims de temperatura, amb una dèbil oscil·lació anual de 3°C a 5°C, i dos màxims de precipitacions a la primavera i a la tardor. La regió té abundants cursos fluvials, de règim molt regular tot l’any. Els únics grans rius són el Senegal, el Volta i el Níger. La vegetació és de sabana a la part septentrional, aproximadament fins a Monròvia, sobretot de selva pluvial entre Monròvia i Accra, a l’E de Lagos i al S de 5° lat N. Les costes es caracteritzen per una successió de llacunes tancades per barres litorals.
La població és constituïda per grups de negres sudanesos, bantús i mestissos; els blancs són una minoria. L’activitat principal és l’agricultura de subsistència (mill, arròs, melca, blat de moro, mandioca) i les plantacions de cacau, cotó, palmeres d’oli, bananes, cafè, cautxú i cacauets. És important l’explotació forestal. Són abundants els recursos miners, bauxita, diamants, or, ferro, manganès, coure i petroli. És integrada pels estats de Senegal, Gàmbia, Guinea-Bissau, Guinea, Sierra Leone, Libèria, Costa d’Ivori, Ghana, Togo, Benín i Nigèria.
La història
Les tribus paleonegrítiques de la zona comerciaren (segle IX) amb el regne de Ghana, que cercava l’or. Al segle XII el regne manding de Mali s’incorporà a Guinea, on existien ja una sèrie d’estats de caràcter urbà i agrícola, entre els quals destaca el regne de Benín. Aquests estats evolucionaren cap a una societat urbana i mercantil que s’estengué al sud de la sabana sudànica i originà una extensa xarxa comercial que arribava a la Mediterrània. A les costes guineanes, conegudes pels europeus vers el 1350 (consten a l’Atles català de Cresques Abraham, 1375) i freqüentades pels portuguesos des del segle XV, portuguesos, francesos, holandesos, anglesos i brandenburguesos hi establiren, a mitjan segle XVI, el comerç d’esclaus i d’or. Al començament del segle XVII la crisi dels regnes sudànics desvià el tràfic d’or i esclaus cap a la costa atlàntica, mentre que l’interior es disgregava en múltiples estats d’escàs poder i lliurats a guerres internes. L’existència d’estats i els factors físics impediren que els europeus s’establissin a l’interior i fins al segle XVIII llur presència es limità a la Costa d’Or. A la darreria del segle XVII holandesos, francesos i anglesos iniciaren el tràfic d’esclaus a gran escala, fet que revolucionà l’estructura política de l’interior. La primera fundació permanent fou el fort de Boké (1865) i des del 1893 el territori de la vora esquerra del riu Níger fins més amunt de Timbuctú restà sotmès a la protecció francesa (Rivières du Sud). Malgrat la resistència d’algunes tribus manding, el 1891 Guinea esdevingué colònia francesa i el 1895 entrà a formar part de l’Àfrica Occidental Francesa.