Frare carmelità, dit també Guiu de Perpinyà i doctor breviloquus i doctor mellifluus pels escolàstics medievals. Estudià a la Universitat de París, on es graduà de mestre de teologia abans del 1313 i hi exercí el professorat fins el 1316. Després fou també professor de l’estudi que el seu orde tenia a Avinyó, i per això nomenat mestre del Sacre Palau. En aquest mateix temps fou provincial dels carmelitans a Provença i general de l’orde entre el 1318 i el 1321. Fou remarcable la seva actuació com a teòleg i inquisidor en la qüestió dels begards i dels espirituals. El papa Joan XXII li encomanà l’estudi de les 60 proposicions discutides de Pèire Olieu i més tard l’anàlisi dels errors conciliaristes de Marsili de Pàdua i de Joan de Jandun. El 1321 fou nomenat bisbe de Mallorca, on donà moltes disposicions sobre l’esplendor del culte i creació de nous beneficis, i així també intervingué en el sorollós plet contra Bernat Fuster. Entre el 1321 i el 1325 féu diverses legacions per designació reial a la cort papal d’Avinyó. El 1332 fou traslladat a la seu d’Elna-Perpinyà, cosa que li permeté d’intervenir molt més en els afers de la cort d’Avinyó, on tingué molta influència, sobretot en afers relacionats amb l’heretgia. La seva activitat com a bisbe d’Elna és molt remarcable en tots els aspectes: continuà les obres de la catedral i celebrà sínodes els anys 1335, 1337, 1338, 1339 i 1340. Fou un gran escriptor, en llatí, de temes teològics i de dret canònic, la majoria manuscrits i editats només alguns pocs. Dels vint-i-tres títols coneguts destaquen els Commentaria al llibre de les Sentències, de Pere Llombard, Quaestiones sobre llibres d’ètica, política i metafísica, exposicions contra els heretges, entre les quals una Summa de haeresibus et earum confutationibus, i una concòrdia dels quatre evangelis i comentaris dels càntics evangèlics.