Fou un dels teòlegs belgues experts en el concili II del Vaticà, en el qual contribuí a redactar el decret sobre ecumenisme. Ensenyà teologia moral i Bíblia al seminari major de Malines i, més tard, teologia fonamental a la Universitat Catòlica de Lovaina. Publicà Théologie des réalités terrestres (1946), obra en la qual exposa algunes de les idees que figuren en la constitució Gaudium et spes del concili II del Vaticà. Posteriorment, la seva reflexió abraçà el camp de l’ecumenisme, temàtica que tractà en el llibre Histoire doctrinale du mouvement oecuménique (1955). Després del concili II del Vaticà s’interessà pel tema del primat i la infal·libilitat del papa, pensament crític reflectit en els seus llibres L’Infaillibilité pontificale. Source, conditions, limites (1969) i La Primauté Pontificale (1972). Els darrers anys de la seva vida s’interessà particularment pel diàleg interreligiós. Reflexionà sobre el papat, sobre diversos aspectes de l’organització eclesial i sobre la missió de l’Església en la societat contemporània, i expressà la seva posició en el llibre La communauté ecclésiale. Son statut et sa vie (1995).