El lloc que ocupa aquesta població planteja el problema bàsic d’adaptació; d’aquí ve que les característiques distintives d’una població siguin en part atribuïbles a les peculiaritats del seu hàbitat. La concepció d’aquest respon a dos punts de vista diferents: el d’àrea natural i el d’àrea cultural. Qualsevol àrea físicament delimitada per elements que constitueixen una unitat fisiogràfica definida (rius, costes, etc) és una àrea natural. Aquest terme és aplicat a àrees de clima, tipus de sòl o vegetació uniformes i a àrees que presenten una combinació d’aquests factors. El concepte d’àrea cultural, basat en el fet que la cultura es localitza en espais determinats, s’entén com una successió de zones de distribució envoltant un nucli, centre de dispersió d’on es difonen els trets i els complexos culturals. L’hàbitat humà, descrit com a àrea cultural, és més una construcció diagramàtica que no una part efectiva del paisatge físic ocupat per una població. Definir l’hàbitat en termes de cultura ha servit, amb tot, per a dirigir l’atenció cap al factor del canvi, influència reflectida en la concepció canviant de la regió. En la seva accepció d’àrea cultural —més que en l’accepció d’àrea natural—, ha experimentat un procés que s’anomena mundialització. En aquest sentit es pot indicar una veritable expansió de l’hàbitat, en sentit d’ecumene, a tot el món. Aquesta mundialització implica l’eliminació de qualsevol aïllament de les àrees culturals i llur contacte permanent. Actualment hi ha capacitat per a posar en contacte una part del món amb l’altra i difondre-hi informació, la qual cosa facilita el procés de mundialització.
m
Geografia