El 1961 ingressà a l’acadèmia militar de Bengasi, i el 1969 s’uní a Moammar al-Gaddafi en el cop d’estat que enderrocà la monarquia d’Idrīs I. Ascendit a coronel (1980), lluità a la guerra del Txad, però fou capturat (1987). Un cop alliberat desertà de l’exèrcit libi i, amb el suport dels Estats Units, encapçalà el braç militar del Front Nacional de Salvació de Líbia, enfrontat a Gaddafi. Visqué uns quants anys a la República Democràtica del Congo i posteriorment als Estats Units. Enderrocat Gaddafi (2011), retornà a Líbia i es reincorporà a la cúpula de l’exèrcit. El febrer del 2014, en una retransmissió televisiva, cridà a enderrocar el Parlament i el govern del Congrés Nacional General sorgit de les eleccions. Al maig llançà una ofensiva contra Bengasi, d’on desallotjà els islamistes el febrer del 2016, contra els quals continuà combatent en altres zones del país. Després de les eleccions del març del 2015 el Parlament elegit el nomenà cap de l’exèrcit. Enfrontat des del 2016 al Govern d’Acord Nacional format amb l’aval de l’ONU, la seva posició comportà nombroses defeccions a l’exèrcit, que restà dividit. En la guerra civil subsegüent, Ḥaftar rep el suport de Rússia, d’Egipte i dels Emirats Àrabs Units. El govern, per la seva banda, té com a aliats principals Turquia i Qatar, mentre que la Unió Europea es troba dividida amb relació al conflicte. Bé que el setge a Trípoli fou rebutjat el juny del 2020, aquest any Ḥaftar controlava més de la meitat del territori libi, els jaciments de petroli més importants i gairebé tots els principals oleoductes.