Hom el practica sobre una tarima de 4 m2, i els halters emprats són dels de discs, per tal de poder augmentar progressivament el pes a base de l’addició de nous discs. En les competicions, els participants es classifiquen segons llur pes (fins a 52, de 56, 60, 67,5, 75, 82,5, 90, 100, 110, i més de 110 kg), i disposen de tres intents per a casacun dels dos moviments. Aquests són l’arrencada (elevació de l’halter sense interrupció des del terra fins a sobre el cap), i els dos temps, que consisteix en la carregada, primera fase en la qual hom aixeca l’halter fins a les espatlles, i la projecció (jerk), segona fase en la qual l’aixecador puja els braços fins a l’extensió total per sobre del cap. En les competicons, ambdues modalitats s’unfifiquen en l’anomenat total olímpic, suma de les millors marques de l’una i l’altra. Els primers campionats d’halterofília se celebraren a Londres el 1891. Fou inclòs en els Jocs Olímpics de 1896-1904 però després desaparegué fins el 1920, any en què hom fundà la Fédération Internationale Haltérophile et Culturiste (FIHC) que posteriorment prengué el nom d’International Weightlifting Federation (IWF) amb seu a Budapest. No hi ha proves femenines oficials.
f
Esport